Una tarda de primavera en Ferran, un noi ric de la
ciutat, va arribar tot passejant fins a una granja de les afores.
Es va fer
servir, pagant amb els seus diners, una tassa de llet. Va anar a seure a
l'ombra d'un bon arbre, va esmicolar pa a la llet i se la va cruspir cor què
vols.
La Caterina, una pobre noia del poble veí, amb la cara pàl·lida de gana i misèria, no es trobava gaire lluny d'ell veient l'escena. Encara que li hauria convingut prou alguna cosa per menjar, era massa discreta com per demanar-ho.
En Ferran, bo i ric que era, li havia passat pel cap
que hauria de donar alguna cosa a la noieta pobra, però, s’ho va treure del
pensament i no va escoltar aquella bona intenció del seu cor. I així, sense cap
remordiment, va continuar menjant.
Quan gairebé s'havia acabat la llet,
es va fixar en una llegenda que es podia llegir al fons de la tassa. Després de
llegir-la va quedar confós i avergonyit. I, sense pensar-s’ho dues vegades, es va fer
omplir un altra vegada la tassa i va demanar un bon tros de pa.
Llavors va
cridar la pobra Caterina, va fer bocins el pa i el va ficar dins la tassa de
llet i, amorosament, li va demanar que s'ho mengés.
-Aquesta sentència del fons de la tassa hauria d'estar
escrita a totes les tasses de la gent rica!- va dir la Caterina.
La llegenda deia
així:
"Si et pots oblidar dels pobres, no
mereixes menjar satisfet".