Aquella noia tenia la impressió que tothom amb qui tractava
estava content i feliç, menys ella...
Un dia va atrevir-se a comentar-ho a la
seva professora:
- Per què els meus millors amics i amigues sembla que són
feliços i jo no?
- Segurament és que aquestes persones amigues teves han
après a veure en tot la part bona i la part positiva.
-I com és que jo no puc veure-ho, això? Com és que em
costa tant veure en tot la part bona i positiva?
La professora va mirar-la als ulls amb afecte i li va dir
una veritat de la qual estava convençuda:
- Mai no podràs veure fora de tu el que no ets capaç de
veure en el teu interior. Et conec una mica, i tu ets una persona amb
qualitats, tens coses positives, bones... però no les saps veure, no te les
creus. I això fa que no estiguis tan contenta i tan feliç com
voldries. Però no t’amoïnis: a tots ens ha passat i ens passa de tant en
tant, tots hem d’anar aprenent. Tu també aniràs aprenent.
I va afegir:
- Potser et sonarà estrany, però no és cap bajanada...
ESTIMA’T!
Aquella paraula, que en un primer moment li va semblar
certament estranya, va ressonar en el seu interior i la va acompanyar durant
una bona part del que quedava de dia... I va tornar a casa una mica més
contenta.
