L'AMISTAT

Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar... El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.

ESPERANÇA

L'ESPERANÇA està en nosaltres, 
en la PARTICIPACIÓ,
en la SOLIDARITAT,
en el que portem dins i podem en comú. 
Quan COMPARTIM… hi ha ESPERANÇA. 
Quan SOM i FEM grup, equip, comunitat… hi ha ESPERANÇA.

Primera setmana d'Advent

No podem viure adormits, ni anar per la vida sempre amb el pijama posat i la ment ocupada pensant només en els diners o en les coses que, en el fons del nostre cor, no ens fan feliços.

Advent és temps de despertar. El rellotge de l’Advent és rellotge que impulsa i desperta. Ens convida a romandre desperts, vius, actius, COMPROMESOS, en una direcció molt concreta… Encara veiem l’estrella una mica lluny… Encara ens toca encendre la primera espelma, que ens impulsa a no caminar a les fosques, ni en un somni… sinó en la realitat concreta que ens toca viure enmig dels qui ens envolten, d’aquells amb qui compartim la vida de cada dia.

Aquesta setmana podem ser compromesos amb la recollida d'aliments per Caritas.

GRAN RECAPTE D'ALIMENTS

Alumnes de 3r i 4t d'ESO junt amb professors del col·legi ja som voluntaris del Gran Recapte d'Aliments, ens trobareu divendres i dissabte en diferents supermercats de la ciutat!

SOMRIU

Somriure no costa gens
i dóna per a molt.
Un somriure fa rics els qui el reben
sense empobrir aquells qui el donen.
Un somriure només dura un instant,
però el seu record pot ésser etern.
Ningú no és prou ric per poder-se'n estar
i ningú no és prou pobre per no poder-lo donar.
Un somriure porta pau a la llar,
és prova innegable d'amistat;
Un somriure dóna repòs al qui està cansat,
torna el coratge al més desenganyat.
Si alguna vegada trobeu una persona
que no us dóna el somriure
que vosaltres mereixeu,
sigueu generosos:
doneu-li el vostre,
perquè ningú no té tanta necessitat d'un somriure
com aquell que no pot donar-ne als altres.

Santa Cecília

Avui és el Dia de la Música, en honor a Santa Cecília, la seva patrona.

La música que ens acompanya, 

que ens fa viure emocions, 

que ens refà somnis i esperances. 

Música... ets la clau d'un món de pau!

El jove cranc

Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen endarrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me n’en surto!”

Va començar a entrenar-se d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una pota amb l’altra. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es pot aprendre, si es vol.

Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:

- Fixeu-vos bé.

I va fer una magnífica cursa endavant.

- Fill meu! – va esclafir en plors la mare -, que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t’estimen.

Els seus germans, no obstant, es petaven de riure.

El pare se’l va mirar severament i després va dir:

- Ja n’hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: ves-te’n i no tornis més!

El bon cranc s’estimava els seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a córrer món.

El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones xafarderes s’havien reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.

- El món va al revés – va dir una granota -. Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu.

- Ja no hi ha respecte! – va dir una altra granota.

- I ara! I ara! – va dir una tercera.

Però el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven.

Era un vell cranc d’expressió melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc.

- Bon dia – va dir el jove cranc.

El vell el va observar llargament, i li va preguntar:

- Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.

El jove cranc no sabia què contestar i no va dir "piu". Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”.

I tot saludant gentilment el vell, va reprendre orgullosament el seu camí.

Anirà molt lluny? Farà fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor:

- Bon viatge!

Gianni Rodari

Dia Universal de la Infància

El diumenge 20 de novembre es celebra el Dia Universal de la Infància. 

Aquesta data és doblement significativa perquè el 20 de novembre de 1959 es va signar la Declaració universal del drets dels infants, i trenta anys més tard, també un 20 de novembre, es va adoptar la Convenció dels drets de l'infant a l'Assamblea General de les Nacions Unides.

L'orquestra

En més d’una ocasió deus haver vist o sentit una orquestra.

I et deus haver adonat que hi ha diversos instruments,

i et deu haver sorprès que malgrat ser diferents, tots toquen una mateixa partitura, 

però cada un segons el pentagrama que li correspon.

Els entesos en música –i fins i tot el que no ho som tant–, 

ens adonem ràpidament si els instruments estan afinats o desafinats,

si el director és bo o no, 

si el ritme és l’adequat o no.

Doncs, imagina’t que aquesta orquestra és la nostra classe!

Som diversos membres, i cada un de nosaltres hem de tocar un instrument. 

Tots tenim un càrrec per desenvolupar, 

tots podem assumir una responsabilitat.

La nostra orquestra sonarà bé si cada un de nosaltres compleix amb la seva missió dins del conjunt.

La nostra vida a les teves mans

Tu ens coneixes, Senyor.
Tu ens estimes tal com som.
Posem a les teves mans la nostra vida:
el nostre treball, els nostres projectes
i les nostres il·lusions.

També posem a les teves mans
les nostres pors, els nostres fracassos,
els dubtes i indecisions,
la comoditat, la falta de confiança...  

Creiem fermament que estàs fent-nos costat en el nostre camí:
ajuda'ns a sentir sempre aquesta presència,
sobretot enmig de les moltes activitats
que ens toca impulsar i animar. 

Servei pels altres

Arribaren a Cafarnaüm. 

Un cop a casa, els preguntà:  -Què discutíeu pel camí?  

Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. 

Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: 

-Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.  

Per compartir...
Jesús ens convida a servir als altres.
Quin gestos del teu dia a dia són servei pels altres?  

  

Cançó per fer camí

Paraules

Per un moment, deixa de fer el que estiguis fent i pensa en el següent:

Les paraules poden fer tant de mal o, fins i tot, més que els cops.

Abans que surtin de la teva boca, has d'acostumar-te a pensar.

Potser amb paraules li facis més mal a algú del que t'imagines 

i potser quan te n'adonis d'això, serà massa tard com per solucionar-ho.

Tots tenim un costat bo

Tots tenim un costat bo o molt bo.

Clica a la imatge...

I tu, que en penses?

Ningú aconsegueix la meta amb un sol intent.
Ni perfecciona la vida amb una sola rectificació,
ni arriba a prendre altura amb un sol vol.
Ningú camina per la vida sense haver trepitjat en fals moltes vegades.

                                                                   Paulo Coelho


Si penses que estàs vençut, ho estàs.
Si penses que no ho pots fer, no ho faràs.
Si penses que t'agradaria guanyar però que això no passarà, no ho aconseguiràs.
Si penses que perdràs, ja has perdut.
Perquè moltes carreres s'han perdut abans d'haver-se corregut,
i molts covards han fracassat, abans d'haver començat.

Dedicat a les mares

Allò que feu al més petit, m'ho feu a mi (de la mare Teresa de Calcuta)

Quan vaig tenir fam, tu em vas donar menjar; 

quan vaig tenir set, tu em vas donar de beure. 

Quan jo no tenia casa, tu em vas obrir les teves portes; 

quan estava nua, tu em vas estendre el teu mantell; 

quan estava cansada, tu em vas oferir repòs;

quan estava intranquil·la, tu vas calmar les meves pors.

Quan era nen, tu em vas ensenyar a llegir, quan estava sol, tu em vas portar l’amor;

quan estava a la presó, tu vas venir a la meva cel·la; 

quan estava al llit, tu em vas cuidar.

Quan estava en un país estranger, tu em vas donar una bona acollida;

quan estava a l'atur, tu em vas ajudar a trobar feina; 

quan estava ferit pel combat, tu vas embenar les meves ferides.

Cercant la bondat em vas estendre la teva mà; 

quan jo era negre, o groc, o blanc, insultat o escarnit, tu vas portar la meva creu.

Quan era vell, tu em vas oferir un somriure;

quan estava preocupat, tu vas compartir la meva pena. 

Quan se'n reien de mi, tu estaves a prop meu, 

i quan jo era feliç, tu comparties la meva alegria.

Cal que nosaltres portem aquesta vida, per portar la pau i la justícia als homes. 

Les obres són la nostra única manera d'expressar el nostre amor a Déu.

Cal que el nostre amor s'estengui sobre totes les persones. 

Déu dóna el que fa falta: l'amor i la gràcia.

El rei i el captaire (de R. Tagore)

“Pidolant de porta en porta, anava  caminant pel camí que duia a la ciutat, 

quan a la llunyania va aparèixer la teva carrossa d'or, com un somni prodigiós,

i vaig preguntar-me qui devia ser aquell rei de reis. 

Va créixer la meva esperança i vaig pensar: 

s'han acabat els dies dolents, i em vaig disposar

a esperar que ploguessin les almoines espontànies i que la pols aparegués sembrada de riqueses.

La carrossa va aturar-se al meu costat. 

Vas fixar la mirada en mi i vas baixar amb un somriure. 

Em vaig adonar que havia arribat per fi l'hora de la meva sort. 

De sobte, tu vas allargar la mà dreta i em vas preguntar: 

Què tens per donar-me? 

Ah, quina raresa reial allargar la mà al captaire per demanar-li almoina! 

Jo romania confós i perplex. 

A la fi, vaig treure de la meva alforja el gra de blat menys petit i te'l vaig donar. 

Però quina va ser la meva sorpresa quan, al capvespre, en buidar el meu sac a terra, 

vaig trobar un petit gra d'or entre el miserable munt. 

Em vaig posar a plorar amargament i vaig pensar: 

Per què no he tingut prou coratge per donar-me jo mateix?