Nasreddín contava en certa ocasió amb molta alegria que havia perdut l'ase.
- Però - li diu l'amic - com pots estar tant content si no tens diners per comprar-ne un altre?
- I tant que n'estic de content - respon ell - Imagina't que jo hagués anat
damunt seu com de costum. També jo m'hauria perdut!
Quin missatge ens aporta aquesta història?
No confonguis mai el VIATGE amb el turisme.
El turista veu però no sap mirar. Filma i retrata però és
incapaç d'embadalir-se.
Passa. Però no queda mai enlloc. Res no li entra a
dintre...
El viatge és sempre interior: treball de l'esperit.
Com una barca vella dins la mar,
que s'ha deixat cobrir de cornets, algues, animalons,
llims, els quals donen vida a la fusta morta,
el viatge fa créixer l'ànima.
Posa gruix d'humanitat.
Tot caminant, emergeix un continent inèdit.
Pertany al misteri de la vida i n'és l'expressió: som
en la mesura que ens fem. Que caminem.
Preocupa't sols de caminar!
En la nostra tradició cultural, d’essència cristiana, celebrem la festa de Tots Sants. Una festa antiga que es remunta al segle VII dC, però que avui, en el segle XXI, continua plena de sentit humà.
La festa de Tots Sants ens evoca a pensar en aquelles
persones que hem estimat o estimem i que ja no són entre nosaltres... i diu la
tradició que quan els campaners tocaven les campanes per recordar que s’havia
de pregar per les ànimes dels difunts, de tant en tant descansaven i agafaven
forces tot menjant castanyes i panellets. Una tradició ben dolça que avui
encara es manté!
També és tradició per Tots Sants la visita al cementiri, un
mot d’origen grec que significa ‘dormitori’. Es fa la visita al cementiri per
dipositar flors a les tombes dels éssers estimats com a símbol de record i
d’estima.
Us convidem, doncs, aquests dies a celebrar Tots Sants i la
Castanyada donant sentit a la festa!
Diu la llegenda que el miracle de les mosques va succeir el setembre de
1286, quan l'exèrcit del rei de França, Felip l'Ardit, va assetjar Girona.
Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos, en entrar a la
ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar, insultar i oprimir els
gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i,
finalment, van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la col·legiata de Sant
Feliu, i li van trencar un braç.
Això va ser massa: del cos del sant varen començar a sortir unes mosques
gegants que es varen posar a picar furiosament tant els soldats francesos com
els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien. I així va ser com els pocs enemics que quedaven van fugir d ela ciutat.
D'aquí ve la típica iconografia gironina que lliga sant Narcís i la imatge de les mosques a la ciutat."...
Fill meu que estàs en la terra,
que el teu mirar sigui reflex de la meva
mirada
vers aquest món teu que tant té a veure
amb el Cel.
No perdis res del que t'he donat,
El meu AMOR, és aliment, llum i vida
pel teu camí.
Perdona les ofenses, les faltes d’amor, com et perdono a tu.
No temis res ni ningú, JO CAMINO AMB
TU.....,
Els teus passos són els meus passos....
Les teves paraules són les meves
paraules..
El teu estimar és el meu estimar...!
Ets el meu fill..., soc el teu
PARE. AMÉN
El bon dia d'avui és en forma d'agraïment per totes les persones
que ens acompanyen en el nostre caminar...
Les que sé que m’estimen i sempre m’esperen.
La que sempre m’anima a veure allò positiu.
Les que em volen tal com soc i m’animen a créixer.
Aquelles que, amb la seva gran bondat, em fan senzill.
Les que, amb la seva vida incansable, m’animen a lluitar.
Aquella que, amb la seva vida profunda, m’ha fet més lliure.
Aquella que, amb la seva actitud d’escolta, llegeix el meu
silenci.
Aquelles que, amb la seva experiència interior, m’ajuden a
“llegir Déu en la vida”.
La persona que em va anunciar la bona notícia: "Déu
t'estima".
.jpg)
Un fariseu, doctor de la Llei, interrogà Jesús amb intenció de temptar-lo:
-Mestre, quin és el gran manament en la Llei?
Jesús li digué:
-Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment: aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. D’aquests dos en depèn tota la Llei.
Mt 22, 34-40
Si hi ha d’haver una constant que identifiqui un creient ha de ser
la seva actitud de profund respecte envers l’altre,
sigui quina sigui la seva condició i la seva procedència;
perquè l’altre, com jo, és estimat per Déu.
Senyor, que la Teva compassió, sigui també la meva compassió;
que escolti com Tu escoltes.
