Hi
havia una vegada un poble petit que es deia Grisgrís. Allí tot era de
color gris: les cases, les flors, la roba i, fins i tot, els somriures de la
gent. Per què? Perquè feia molts anys que havien oblidat que existia el sol.
Vivien a l'ombra i pensaven que el món sencer era fosc i avorrit.
En un
altre poble molt llunyà, anomenat Llumverda, la gent vivia envoltada de
colors, música i un sol brillant que els escalfava el cor.
Un
dia, un nen de Llumverda que es deia Leo va mirar cap a l'horitzó i va
veure el núvol gris sobre el poble de Grisgrís. Va sentir compassió per ells i es va dir:
—Ells no saben com n'és, de bonic, el sol. Algú ha d'anar a explicar-los-ho
i a portar-los un trosset de la nostra llum.
Va preparar la motxilla. No hi portava joguines, ni roba elegant; hi portava llantions,
llavors de flors de colors, històries alegres i molta paciència.
Quan
en Leo va arribar a Grisgrís, la gent el va mirar amb sospita. Però ell no
es va espantar i va començar a ajudar. Va arreglar la teulada d'una dona gran,
va regalar una flor groga a un nen trist i va encendre un petit llantió quan es va
fer de nit perquè la plaça no fes tanta por.
Un dia
li van preguntar:
—Per què fas tot això per nosaltres si ni tan sols ens coneixes?
En Leo
els va explicar d'on venia, com era el sol del seu poble i els va dir:
—Jo només he vingut a compartir amb vosaltres la llum i l'escalfor que a mi
m'han regalat, perquè vosaltres també pugueu encendre la vostra pròpia llum.
A poc
a poc, les cases del poble es van omplir de colors, van aprendre a cuidar les
flors i, tot i que el gran sol va trigar a treure el cap del tot, ells mateixos
es van convertir en petits fars de llum per als altres.
Des
d'aleshores, als nens com en Leo se'ls anomena missioners: persones que
viatgen arreu per compartir l'esperança i l'amor, ajudant que els altres també
descobreixin l'alegria.
