Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits
– Socors! Auxili! – van cridar.
El més prim de seguida es va enfilar a les branques d’un arbre buscant refugi.
Però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.
– Dona’m la mà i puja’m! – va suplicar – Afanya’t!
– No puc! – va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt – Si ajudo
a algú tan gras com tu, corro el risc de caure … i no vull que
l’ós em devori!
La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits
temibles, i cada vegada s’anaven apropant més a l’homenet gras. Però de sobte,
es va deixar caure a terra. “He sentit a dir que un ós mai ataca a un cadàver”
– es va dir per a ell el viatger – “Em faré el mort”.
I es va fer el mort mentre l’ós l’anava ensumant. Després l’animal se’n va
anar, realment convençut que l’home estava mort.
Quan l’ós se n’havia anat, l’altre viatger va baixar de l’arbre i li va dir al
seu amic:
– Has tingut molta sort! Te n’has escapat pels pèls! Em pregunto per què se
n’haurà anat l’ós. Fins i tot m’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a
l’orella! – va dir – Que t’ha dit?
– L’ós m’ha recomanat que no torni a viatjar, d’ara endavant, amb algú que
només pensa en sí mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en
perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics – Amb
aquestes paraules l’home va seguir el seu camí sol.
