Fa anys i panys, segons
explica una llegenda hindú, tots els humans eren déus, però van abusar tant
dels seus privilegis que Brahma, el Senyor dels Déus, va decidir que els treia
el poder de la divinitat.
Llavors Brahma va organitzar
una assemblea per decidir un amagatall on fos impossible que els humans
trobessin el poder diví. Les divinitats menors prengueren la paraula per
suggerir:
- Enterrem el poder de la
divinitat al fons de la Terra.
Però Brahma els respongué:
-
No coneixeu gens la curiositat humana. Furgaran per tot arreu fins que un dia
la trobin!
- Llavors llencem-la a la
fondària del mar!
Brahma somrigué:
- Conec
massa bé els humans. Aviat o tard exploraran el fons dels oceans i tornaran a
trobar el poder de la divinitat. No poden parar quiets!
Els déus menors ja no sabien
què aconsellar.
- ¿On ho amagarem, doncs? Perquè si hem de creure el que ens
dius, resulta que no hi ha enlloc, ni a la terra, ni al cel, ni al fons del
mar, on aquest coi d’humans no arribin un dia o altre.
Llavors Brahma va tenir una
gran idea:
- Amagarem el poder de la
divinitat al cor dels humans, perquè segur que és l’únic lloc on no la cerquen!
I d’ençà d’anys i panys,
l’home dóna voltes a la terra, explora, investiga, baixa al fons del mar...
buscant ‘aquella cosa’ estranya que es troba en ell mateix.
El conte hindú respon una
pregunta que ens fascina des de sempre: on es troba Déu? Segons la llegenda, es
troba en nosaltres mateixos. També Sant Alfons Maria de Ligori deia que: ‘el
paradís de Déu està al cor de l’home’. Però, per què els homes no pensen a
buscar Déu en el seu cor? Cal fer alguna cosa especial per tal que el nostre
cor trobi Déu? Fa molt que no has fet l’esforç d’escoltar el teu cor?
