Una
nit va tenir un somni.
Va somiar que caminava per la platja a costat de Déu.
Al
cel es veien reflectides escenes de la seva vida
davant de cada escena veia a
la sorra dos parells de petjades: les seves i les de Déu. Després de que passés
davant d’ell la darrera escena del seu somni,
es va tornar a mirar les
petjades.
Va notar que, en moltes ocasions, al llarg de la seva vida,
només hi
havia un parell de petjades.
Es va adonar que això passava en els moments més
tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va preocupar molt, i li va dir a Déu:
-Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries amb mi fins
al final; però he notat que en els moments més difícils de la meva vida només
es veuen les empremtes de dos peus. No entenc per què m’abandonaves quan més et
necessitava.
Déu li va respondre:
-Jo t’estimo i mai no t’abandonaria. En els
teus moments més difícils, de prova i patiment, quan veus que només hi ha dues
petjades, era perquè jo et portava a coll.
