Per
manament de Déu, David va ser elegit rei del seu poble.
Havia nascut a Betlem i
feia de pastor dels ramats del seu pare.
Era un noi molt valent i honrat. En
una ocasió va posar la seva vida en perill matant un ós i un xai que amenaçaven
el ramat.
Quan
encara era molt jove, va demanar al rei Saül que el deixés lluitar contra
Goliat, un soldat enemic que era gegant.
Goliat anava ben armat i
protegit amb una cuirassa de bronze.
David,
en canvi només portava una fona de pastor i pedres,
però sentia que Déu era al
seu costat.
Va llançar una pedra punxeguda que va anar a parar just al
mig del front de Goliat
i el va vèncer. L’exèrcit enemic va fugir corrents i el
poble d’Israel va restar en pau.
-
La meva força és el Senyor! - va dir David al seu enemic Goliat,
i encara que
era més petit s'hi va enfrontar sense por.
Aquesta convicció és la que tenim
els cristians.
La força ens ve de Déu i de Déu venen els nostres èxits.
Senyor
tu sempre ets la nostra força.
Quan
tenim por sabem que tu ets amb nosaltres
i ens sentim valents.
No hi ha enemic
que ens espanti ni problema que ens faci defallir.
Gràcies per ser la nostra
força i el nostre valor.
