Hi havia una vegada un nen que volia conèixer Déu.
Ell sabia
que seria un llarg viatge per arribar on vivia Déu. Llavors va preparar la seva
motxilla amb panets i sucs i va emprendre el viatge. Quan el nen ja havia
recorregut tres carrers, va veure una velleta que estava asseguda al parc
observant els coloms.
El nen es va asseure al seu costat i va obrir la seva
motxilla.
Estava a punt de prendre’s el seu suc quan va notar que la
velleta es veia famolenca,
llavors el nen li va oferir un panet. Ella, agraïda,
el va acceptar i va somriure.
El seu somriure era tan bell que el nen volia
veure aquest somriure novament,
llavors li va oferir un suc. De nou la velleta
li va somriure. El nen estava encantat!
Tots dos es van quedar asseguts tota la
tarda menjant i somrient,
i en cap moment no van dir ni una sola paraula.
Tan
bon punt va començar a enfosquir, el nen es va sentir cansat i es va alçar per
a anar-se’n.
Es va girar, va mirar la velleta i li va fer una abraçada.
Ella li
va fer un bell somriure, el més bell que havia fet mai.
Quan el nen va obrir la
porta de casa seva, sa mare estava sorpresa de la felicitat que resplendia.
Ella li preguntà: - Què has fet avui que t’ha fet tan feliç?
Ell li contestà: -
He menjat amb Déu. I saps què? Ella té el somriure més preciós que he vist!
Mentrestant la velleta, també amb felicitat radiant, havia tornat casa seva.
El
seu fill estava sorprès per la pau que mostrava a la cara i li preguntà:
-
Mare, què has fet avui? Què t’ha fet tan feliç?
Ella va contestar: - He menjat
panets al parc amb Déu. I saps què? És més jove del que esperava.
