En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig
d'una gran plana.
Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques,
que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta
muntanya es podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.
L'altra era més petita. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure
gran cosa des del seu cim. L'única cosa que podia oferir era el color
vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un dia, la muntanya gran va pensar: "Jo sí que en soc, de bonica! En
canvi aquesta altra muntanya, tan baixa i tan lletja... No m'agradaria gens ésser
com ella...”
La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir
jo? Soc baixa, no tinc ni un punt que brilli... només quatre herbes
que prou feina tenen per a créixer.”
Ah! però..., sabeu que va passar?
Doncs, que un dia varen arribar per
aquelles terres uns nois i noies forasters,
carregats amb motxilles i tendes,
buscant un lloc per acampar.
En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta.
Tots quedaren
sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim.
Ah renoi!
S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia
ni un sol lloc per a poder
clavar la tenda...
Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara
que no els agradés tant.
No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure
que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
Van passar
uns dies, i com que hi estaven tan bé,
decidiren quedar-s'hi una bona
temporada.
Llavors
començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella muntanya que pensava que no servia per a res,
va convertir-se en un
lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora.
Mentre que la muntanya
gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.
