Fa molt, un vell camperol, fart d'haver de patir per protegir el seu camp de les tempestes o de la sequera, va decidir parlar amb Déu:
– Escolta'm, Déu, necessito demanar-te una cosa...
– Què vols? – va respondre Ell.
– Estic cansat de treballar cada dia el camp i
perdre moltes vegades la collita de blat per culpa d'una tempesta o una onada
de sequera. La gent acaba passant gana… Potser no sàpigues com jo, que sóc
pagès, com ha de ser el temps. Deixa que jo decideixi durant un any i veuràs
com desapareix la pobresa i la gana.
Déu el va mirar compassiu i va assentir.
– D'acord, accepto el repte. Tu em diràs durant un
any com vols que sigui el temps.
I així va ser. Durant un any sencer, el pagès anava
demanant sol o pluja segons ho desitjava. I tot va ser molt tranquil. Quasi no va
haver de treballar, i a la primavera, just un any després, va anar a parlar amb
Déu. El blat havia crescut molt, més que cap altre any, i el pagès estava
orgullós.
– Veus com tenia raó? – va dir el vell-. El blat és
tan alt que tindrem aliment per alguns anys.
- Cert - va respondre Déu- ha crescut molt. Però... T'has assegurat que
els grans siguin bons?
El pagès va prendre llavors un gra de blat i el va
obrir. Estava buit!
– Com és possible? – va preguntar alarmat el pagès.
– Sense obstacles és impossible créixer. Sense
desafiaments, sense tempestes, trons o calamarsa, el blat no s'enforteix. Li
vas posar tot tan fàcil, que el blat va créixer sense ànima, buit…
