"És el temps que has passat amb la rosa, el que la fa tan important..." El Petit Príncep

dimarts, 12 d’abril del 2016

Viure un temps nou

Respirar, i adonar-se de l’aire que entra, vivifica i surt.
Caminar, i anar gaudint del paisatge, la gent, la natura, la ciutat.
Parlar, i comunicar-se escoltant l’acollida, la reflexió i la conversa.
Conèixer, i situar-te on ets, cap on vas, amb qui i per què.
Estimar, i trobar-te en els altres, que es troben en tu, millorats.
Gaudir, i valorar el que és bell, harmoniós, expansiu i humil.
Lluitar, i donar-te un dia i un altre per la justícia i la fraternitat.
Pregar, i entendre la plenitud del silenci, del Tu i dels tus.
Cridat a viure, intensament, amb joia, esperança i amor.
Vas portant el timó de la teva vida.

                               Gràcies a Déu, ja era hora.

dilluns, 11 d’abril del 2016

Segueix endavant...


Començo el dia, la setmana donant gràcies...

Gràcies per aquells que en trobar-me em somriuen i em regalen un minut del seu temps.
Gràcies per aquells que m'han fet viure coses bones i que m'han fet sentir feliç.
Gràcies per tots aquells que m'escolten sense molèsties i encara que només siguem companys, em recolzen i m'accepten.
Gràcies per fer-me veure les coses en positiu.
I, sobretot, gràcies, moltes gràcies, per aquells que em diuen:

"Mai abandonis, segueix endavant!"







divendres, 8 d’abril del 2016

Pedres vives

El Papa Francesc diu: "Els nens ens recorden que tots, en els primers anys de la vida, hem estat totalemnt dependents de la cura i la benevolença dels altres." Jesús ens recorda que, com a fills de Déu que formem l'Església, necessitem l'ajuda, l'amor i el perdó de Déu.

Així com Déu és misericordiós amb nosaltres, també nosaltres hem de ser misericordiosos amb els altres. Hem de ser una Església que cerca el bé comú, una Església renovada on no existeixin bàndols, ja que Jesús ens va unir en la fe en Déu amb la seva mort i ressurecció.

Text extret de "Respira", delejot.

dijous, 7 d’abril del 2016

L'alegria

Senyor,
ja que heu posat en el meu cor
tanta alegria,
plagui-us d'estendre-me-la
en tot el cos: a la meva cara,
als meus ulls, a les meves mans.
Noble Senyor!
Quan recordo la vida eterna
i la contemplo,
em trobo ple i cobert d'alegria.
Tan ple n'estic,
que la mar no és més plena d'aigua.
Ah Senyor!
És tan gran l'alegria 
que Vós heu posat en mi,
que la meva força 
se sent més forta i més gran
que la de les muntanyes.
Ni el ferro ni l'acer
no són més forts que jo...

Ah Senyor!
El meu gaudi d'alegria i de força,
com menys me l'atribueixo a mi,
més l'atribueixo a Vós:
car poc valdria
si me l'atribuïa a mi.
Per això, plagui-us, Senyor,
que tot el bé l'entengui de Vós,
que sou el meu Creador i el meu Déu.

Autor: Ramon Llull, Llibre de Contemplació


dimecres, 6 d’abril del 2016

LA CARRETA

Anava caminant amb el meu pare quan es va aturar en un revolt i, després d'un petit silenci, em va preguntar: 
- A més de sentir cantar dels ocells, sents alguna cosa més? 
Vaig parar l’orella per escoltar i tot seguit li vaig respondre: Estic sentint el soroll d'una carreta. 
- Sí, fill -va dir el meu pare-. És una carreta buida. 
Ara vaig ser jo el qui vaig preguntar al meu pare: Com ho saps, pare, que és una carreta buida, si encara no la veiem? 
I el meu pare va respondre: 
- És molt fàcil saber quan una carreta està buida, pel soroll que fa en moure’s. Com més buida està, més gran és el soroll que fa.

Anys més tard, vaig ser una persona adulta. I, ara, quan veig una persona que parla massa, que talla la conversa de tots, que es inoportuna o agressiva, que presumeix del que té, que és prepotent i menysprea els altres, tinc la sensació de sentir la veu del meu pare dient: "Com més buida la carreta, més gran és el soroll que fa".

dimarts, 5 d’abril del 2016

Com crèixer?

Un rei va anar al seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi.
Mirant al Pi, el va trobar decaigut perquè no podia donar raïms com la Vinya.
I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa.
La Rosa plorava perquè no podia ser alta i sòlida com el Roure.
Però, aleshores, va trobar una maduixera florint i més fresca que mai.

El rei li va preguntar:
- Com és que creixes saludable enmig d'aquest jardí tan esquifit i ombrívol?

-  No ho sé,– va respondre la maduixera. - Potser és perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies maduixes. Si haguessis volgut un Roure o una Rosa, també els hauries plantat. Llavors em vaig dir a mi mateixa: "Intentaré ser maduixa de la millor manera que pugui".




dilluns, 4 d’abril del 2016

AVUI, ET VULL REGALAR...

AMISTAT perquè quan et sentis sola trobis a alguna persona a prop. 
SOMRIURES per quan estiguis trista. Sóc el teu amic. 
LA FORÇA d'unes mans que sempre trobaràs a prop. 
ABRAÇADES perquè quan et costi seguir endavant, mantinguis l'esperança. 
Una mica d'HUMILITAT, perquè quan tinguis èxit, no et pugi al cap i reconeguis la presència dels altres en ell. 
EL MEU AFECTE sincer perquè quan pensis que ningú t'acompanya, recordis que sempre et porto de la mà. 


Signat: Jesús de Natzaret