Hi havia una rosa que estava molt orgullosa de la seva
bellesa, que atreia tots els insectes del jardí. Malgrat això, la rosa no
acabava d'estar del tot satisfeta; estava una mica molesta, perquè el que ella
volia era que la vingués a tocar alguna bonica papallona o alguna abella
daurada. És per això que un dia va cridar una aranya i li va pregar de teixir
la tela al voltant d'ella, la rosa, amb la intenció de fer-hi caure tots els
petits insectes que tinguessin la gosadia d'apropar-s'hi. L'aranya no s'ho va
pensar dues vegades, perquè sabia que tenia una gran oportunitat de caçar molts
insectes. I en qüestió de minuts va deixar teixida una tela que va omplir de
satisfacció l'orgullosa flor. Aquesta veia com els petits insectes,
efectivament, quedaven atrapats entre els fils finíssims teixits per l'aranya;
no tenia compassió d'ells, sinó que es posava contenta, perquè d'aquesta manera
pensava que deixava el camí més lliure per a la papallona i per a l'abella, per
les quals estava esperant ser tocada i acaronada. Però no va ser així, perquè
tota papallona i tota abella que hi passaven fugien en veure la tela d'aranya
plena dels petits insectes que hi havien caigut presoners i que hi havien mort.
D'aquesta manera la rosa va passar solitària la resta d'aquella estació
primaveral.
De la mateixa
forma nosaltres ens podem quedar sols si només esperem i somiem amb la
companyia dels companys i de les persones més "importants", i tenim
en menys consideració les persones, els companys i les companyes que
habitualment estan al nostre costat.
