Pidolant de porta en porta, anava
caminant pel camí que duia a la ciutat,
quan a la llunyania va aparèixer la
teva carrossa d’or, com un somni
prodigiós, i vaig preguntar-me qui
devia ser aquell rei de reis.
Va créixer la meva esperança i vaig pensar:
- S'han
acabat els dies dolents, i em vaig disposar a esperar que ploguessin
les almoines espontànies i que la pols aparegués sembrada de riqueses.
La
carrossa va aturar-se al meu costat.
Vas fixar la mirada en mi i vas
baixar amb un somriure.
Em vaig adonar que havia arribat per fi l'hora de la
meva sort.
De sobte, tu vas allargar la mà dreta i em vas preguntar:
-Què tens
per donar-me?
Ah, quina raresa reial allargar la
mà al captaire per demanar-li almoina!
Jo romania confós i perplex.
A la fi,
vaig treure de la meva alforja el gra de blat menys petit i te'l vaig donar.
Però quina va ser la meva sorpresa
quan,
al capvespre, en buidar el meu sac a terra,
vaig trobar un petit
gra d'or entre el miserable munt.
Em vaig posar a plorar amargament i vaig
pensar:
- Per què no he tingut prou coratge per donar-me jo mateix?
Per compartir...
I tu, com a persona, què tens per
donar?
