(...)Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. Jesús els digué:
-Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Lc 22, 24-26
L’experiència ensenya que en la nostra convivència hem
d’excloure la submissió de l’un vers l’altre. En un col·lectiu, sentir-se en
comunió també vol dir que cadascú assumeix l’autonomia i les pròpies
responsabilitats. Com les cordes d’una guitarra que desprenen la mateixa música
però mantenen la distància entre si. El pi i l’alzina no poden créixer l’un a l’ombra
de l’altra. Necessiten una distància que els permeti d’estirar les branques cap
amunt.
Repassant la història, és una constant que el guanyador
d’una guerra humiliï el vençut. Però, evidentment les causes
del litigi, lluny de resoldre’s, s’agreugen per més que imperi “la pau” de la
força.
Cal trobar la manera de ser mestre de l’altre sense deixar de ser deixeble.
No pretendre “ser feliç”
sinó “fer feliç” l’altre, construir ponts i no tanques, des del propi
reconeixement.
