Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un os enorme que llançava terribles rugits.
– Socors! Auxili! – van cridar.
Un d’ells de seguida es va enfilar a les branques d’un arbre buscant refugi.
Però el seu amic no va poder fer el mateix.
– Dona’m la mà i puja’m! – va suplicar – Corre! Afanya’t!
– No puc! – va replicar el primer mentre pujava cada cop més amunt – Si t’ajudo,
corro el risc de caure … i no vull que l’os em devori!
La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits
temibles.
De sobte, l’home es va deixar caure a terra.
“He sentit a dir que un os mai ataca a un cadàver” – es va dir per a ell el
viatger – “Em faré el mort”.
Immòbil, es va fer el mort, mentre l’os l’anava ensumant. Després l’animal se’n
va anar, realment convençut que l’home estava mort.
Quan l’os se n’havia anat, l’altre viatger va baixar de l’arbre i li va dir al
seu amic:
– Has tingut molta sort! Te n’has escapat pels pèls! Em pregunto per què se
n’haurà anat l’os. Fins i tot m’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a
l’orella! – va dir – Que t’ha dit?
– L’os m’ha recomanat que no torni a viatjar amb algú que només pensa en sí
mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els
moments difícils quan es reconeix als veritables amics.
Els bons amics s’ajuden en moments bons i
dolents.
