Hi havia una vegada una llavor sota la terra fosca.
Estava trista, volia sortir immediatament,
volia ser l'arbre més alt del bosc de cop i volta.
Un cuc vell passava per allí i en veure-la plorar li va dir:
— No tinguis pressa. La terra et dona força. El sol et donarà calor. Tot arriba
al seu moment.
La llavor intrigada
va fer cas del consell i va deixar de plorar.
Va beure l'aigua de la pluja en silenci.
Va respirar la humitat de la terra.
I després d'uns dies, la llavor va trencar la seva closca.
Va treure una mica de verd cap
amunt i va fer arrels fermes cap avall.
Amb els anys, aquella llavor es va convertir en un roure gegant.
Els ocells hi cantaven cada
matí i els viatgers hi descansaven sota la seva ombra fresca.
Les coses importants de la vida necessiten temps i paciència.
Res no creix de la nit al dia sense esforç!
