El conte del dimecres: L'ASE

Un dia, l’ase d’una pagès va caure en un pou. L’animal es va posar a plorar, mentre el pagès rumiava què podia fer... Finalment va decidir que l’animal ja era vell i el pou sec, per la qual cosa podia aprofitar-ho per tapar el pou, sense treure l’ase.

Va demanar a tots els seus veïns que vinguessin a ajudar-lo. Tots van agafar una pala i van començar a tirar terra al pou. L’ase es va adonar del que passava i va tornar a plorar desesperadament. Després, però, amb gran sorpresa per a tots, es va tranquil·litzar.

Després d’unes quantes palades de terra, el pagès va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure: a cada palada de terra, l’ase se la treia i donava un pas amunt. Mentre els veïns seguien tirant terra damunt de l’animal, ell se la treia de sobre i feia un altre pas amunt.

Aviat van veure tots sorpresos com l’ase arribava fins a la boca del pou i en sortia trotant.

(La vida ens tirarà sovint terra al damunt, tot tipus de terra… però hem de saber espolsar-nos-la i fer un pas amunt!).

ESTEREOTIPS

 

Som constructors de PAU?

 Si gires l'esquena al germà, la hi gires a la pau, encara no construeixes la pau.

Si respons amb violència, bufeteges la pau.

Si recules davant la dificultat, retardes la pau.

Si només la teva opinió és la vàlida, contamines la pau.

Si poses etiquetes als altres, acomiades la pau.

Quan prens responsabilitats que ningú no vol, desvetlles la pau.

Quan lluites per la justícia, fas trobadissa la pau.

Quan no critiques per darrere, fas obra de pau.

Quan saps obrir-te als altres, fas crèixer la pau.

El personatge del dijous... Helena Studler

Nascuda a Amiens (França) el març de 1891, ingressa a les Filles de la Caritat el juny de 1912. Quan esclata la Segona Guerra Mundial es troba a l’asil de Sant Nicolau de Metz, una ciutat francesa ocupada per l’Alemanya nazi.

El juny de 1940 l’espectacle que ofereix la ciutat és horrorós: pels carrers i les voreres s’acumulen presoners francesos cansats i morts de fam. Les religioses donen menjar i beure a desenes de presos que després són traslladats a camps de concentració, on la mort és segura. Per aquest motiu, l'Helena demana actuar directament dins dels camps que s’han obert prop de Metz (Sarrebrück, Stuttgart, Mannheim, Nuremberg,...).

El juliol del 1940, dos oficials francesos presos en un camp de concentració demanen ajuda a la monja per portar a terme la fuga. L'Helena, tot i ser conscient dels perills que això suposa, també sap que aquesta és la via de salvació més directa i els ajuda.

Durant els següents mesos, dos cops per setmana, l'Helena viatja en camió a Nancy i aprofita aquest fet per treure presoners dels camps i passar-los a la França lliure. En aquest temps diverses persones s’uneixen a la xarxa humanitària de la religiosa.

El febrer de 1941, en una evasió frustrada, és detinguda i tancada en un calabós. Un tribunal la condemna a presó, però un metge alemany certifica que es troba molt dèbil i l’envia a la seva pròpia comunitat.

Aquest avís, però, no espanta l’Helena que, un cop recuperada, continua amb la feina... Arriba a salvar més de dues mil persones! Finalment, el novembre de 1944, a l’edat de 53 anys, mor de càncer.

El govern francès la descriu com “un element essencial de la resistència”. La seva vida és un exemple de valentia, heroïcitat i lluita contra la injustícia.

El conte per a pensar...

Un dia van sortir a passejar juntes per un lloc, on se celebrava una bonica festa, la Ciència, la Fortuna, la Resignació i l’Honradesa.

Pel camí va dir la Ciència: “Amigues, com que pot donar-se el cas que ens perdem a la festa, caldria acordar el lloc on puguem trobar-nos de nou; a mi podeu trobar-me a la biblioteca d’aquell savi metge, el doctor X que, com sabeu, és un dels meus vells i millors amics.”

La Fortuna va dir: “Jo m’esperaré al luxós palau d’aquell poderós milionari a qui, com sabeu, sempre acompanyo.”

La Resignació va dir al seu torn: “A mi em trobareu a la pobra i trista barraca d’aquell vellet a qui amb tanta freqüència veig, i que sense exhalar mai una queixa, ha viscut tants anys patint els horrors de la seva mala sort.”

Al veure que l’Honradesa es mantenia callada, les companyes li van preguntar: “I a tu, amiga, on et trobarem?” L’Honradesa, abaixant trista el cap, va respondre: “A mi, qui una vegada em perd, difícilment em torna a trobar.”

Viure en agraïment

Viure en agraïment és formidable.

En primer lloc indica que la persona que hi viu ha tingut ocasions en les quals ha experimentat els dons rebuts. Hi ha unes causes que han provocat l’agraïment. Com quan creiem que Déu ens ha estimat primer, que per a Ell no som una xifra sinó una persona esperada, acompanyada, estimada i destinada per Ell i a Ell. Això ens fa sentir molt agraïts.

L’agraïment surt de molt al fons. En la fe aquest agraïment és a Déu i s’expandeix cap a altres persones.

Qui prega en acció de gràcies  serà una persona agraïda i atenta als altres i al món que la rodeja.

Vivim nosaltres en actitud d’agraïment? 

Propòsits per a la serenitat

1. Només per avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.

2. Només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no criticaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú, sinó a mi mateix.

3. Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.

4. Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les circumstàncies s'adaptin totes als meus desigs.

5. Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.

6. Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.

(Text de Joan XXIII)