L'alegria és pregària,
l'alegria és força,
l'alegria és amor.
Déu estima a qui dona amb alegria
La millor manera de donar gràcies
a Déu i a la gent,
és acceptar-ho tot amb alegria.
Mare Teresa de Calcula
L'alegria és pregària,
l'alegria és força,
l'alegria és amor.
Déu estima a qui dona amb alegria
La millor manera de donar gràcies
a Déu i a la gent,
és acceptar-ho tot amb alegria.
Mare Teresa de Calcula
Rabindranath Tagore va néixer a Calcuta el 7 de maig de 1861.
El petit de tretze fills, als vuit anys ja escrivia poemes.
Va ser la primera persona no europea a guanyar el premi Nobel de literatura.
Místic i humanista, va aprofundir en els intercanvis culturals entre l’Índia i Occident
amb l’afany de treballar per la llibertat i el progrés del seu país.
Va morir el 7 d’agost de 1941 també a Calcuta.
Algunes de les seves frases:
"Si tanques la porta als errors, deixaràs a fora la veritat".
"No posis el teu amor en un precipici només perquè sigui alt".
"La vida és la constant sorpresa de veure que existeixo".
"Si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles".
Aquesta cançó està inspirada en unes paraules del
bisbe màrtir de El Salvador, Òscar Romero:
"Hem de ser profetes d'un futur que no sigui nostre,
d'un futur que no haguem dissenyat nosaltres i que sigui de Déu.
Aquest futur només el construirem si ens abandonem al misteri de l'Amor."
És la història d'un home que estava tip de plorar.
Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al davant.
Estirà la mà i la volia agafar.
La felicitat era una flor. La va collir, i encara no la tenia a la mà que
ja s'havia esfullat.
La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i
tot seguit un núvol el va apagar.
La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits. Les cordes es
posaren a grinyolar.
Quan al capvespre tornava a casa, el bon home seguia plorant.
L'endemà va seguir buscant la felicitat.
A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava.
Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà.
La fragància de la flor els perfumà ambdós.
Una pobre dona tremolava de fred, coberta amb els seus parracs.
Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi escalfà.
Un grup de nois cantava.
Ell els acompanyà amb la seva guitarra.
També ell es delectà amb aquella melodia.
En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.
Entre els dies de Tots Sants i dels difunts
molta gent visita els cementiris...
És una tradició per recordar els familiars,deixar flors a la tomba
i fer-hi una pregària per a cada avantpassat.
Necessitem dir amb un gest
la fe que creiem:
que són vius en Déu,
que l'amor amb què ens han estimat
és més fort que la mort!
I em pregunto... quant d'amor dono jo als altres?
En la nostra tradició cultural, d’essència cristiana, celebrem la festa de Tots Sants. Una festa antiga que es remunta al segle VII dC, però que avui, en el segle XXI, continua plena de sentit humà.
La festa de Tots Sants ens evoca a pensar en aquelles persones
que hem estimat o estimem i que ja no són entre nosaltres... i diu la tradició
que quan els campaners tocaven les campanes per recordar que s’havia de pregar
per les ànimes dels difunts, de tant en tant descansaven i agafaven forces tot
menjant castanyes i panellets. Una tradició ben dolça que avui encara es manté!
També és tradició per Tots Sants la visita al cementiri, un
mot d’origen grec que significa ‘dormitori’. Es fa la visita al cementiri per
dipositar flors a les tombes dels éssers estimats com a símbol de record i
d’estima.
Us convidem, doncs, aquests dies a celebrar Tots Sants i la
Castanyada donant sentit a la festa!