Martin Luther King
Després
d'un dia particularment fatigós, vaig anar-me'n a dormir molt tard.
La meva dona ja s'havia adormit, i jo estava a punt d'abatir-me, quan el
telèfon sonà. Una veu irritada digué: "Escolta, negrot, hem pres mesures
respecte tu. Abans de la setmana que ve maleiràs el dia que vas venir a
Montgomery". Vaig penjar, però ja no vaig poder dormir. Semblava com si
tots els temors m'haguessin caigut al damunt tot d'una. Havia arribat al punt
de saturació.
Vaig saltar del llit i vaig començar a caminar per l'habitació. Finalment vaig
entrar a la cuina a escalfar un pot de cafè. Estava disposat a abandonar-ho
tot. Vaig provar de pensar en una manera d'esfumar-me de tot, aquell coratge
gairebé havia mort. Vaig decidir presentar el meu problema a Déu. Amb el cap
entre les mans, vaig inclinar-me sobre la taula de la cuina tot pregant en veu
alta. Les paraules que jo deia a Déu aquella nit són encara vives a la meva
memòria.
"Sóc aquí, prenent posició per allò que crec que és justícia. Però ara
tinc por. La gent em tria perquè sigui el seu capità i, si em presento davant d'ells
mancat de força i coratge, també ells s'enfonsaran. Estic al límit de les meves
forces. No em queda res. He arribat al punt en què ja no puc fer-hi front jo
tot sol".
En aquell instant vaig experimentar la presència de la divinitat com mai abans
no l'havia experimentada. Semblava com si pogués sentir la seguretat
pacificadora d'una veu interior que em deia: "Pren partit per la
justícia, pren partit per la veritat. Déu serà al teu costat sempre".
Gairebé a l'acte vaig sentir que els temors m'abandonaven. Desaparegué la meva
incertesa.
La situació exterior continuava essent la mateixa, però Déu m'havia donat la
calma interior.
