Una llegenda diu que fa
molt de temps vivien en un palau reial tres boniques dames. Un matí, mentre
passejaven pel meravellós jardí amb les seves fonts i rosers, van començar a
preguntar quina de les tres tenia les mans més boniques. Elena, que s’havia tenyit
els dits mentre treia les delicioses maduixes, pensava que les seves eren les
més boniques. Antonieta havia estat entre les roses fragants i les seves mans
havien quedat impregnades de perfum. Per a ella les seves eren les més
boniques. Joana havia ficat els dits en el clar rierol i les gotes d’aigua
donaven resplendors com si fossin diamants. Ella pensava que les seves mans
eren les més boniques. En aquests moments, va arribar una noia necessitada que
va demanar que li donessin una almoina, però les dames reals apartar d’ella els
seus vestits reals i es van allunyar.
La captaire, va passar
a una cabana que es trobava a prop d’allà i una dona torrada pel sol i amb les
mans tacades per la feina, li va donar pa. La captaire, continua dient la
llegenda, es va transformar en un àngel que va aparèixer a la porta del jardí i
va dir: Les mans més belles són les que estan disposades a beneir i ajudar els
seus semblants.
Tant de bo tots tinguéssim mans tan boniques com aquestes!
