El
grup estava d’excursió, quan apareix a la llunyania una nena d’uns vuit anys,
que porta sobre l’esquena un nen més petit, com de tres anys. Té la cara
encesa, torradeta com la de tots els camperols de la zona. Més expressiva
potser en passar pel nostre costat, però incapaç d’ocultar un cert cansament,
produït sens dubte per la distància, la dificultat del camí i el pes del nen.
Per
donar escalfor humana i alè a la pobra nena, li vaig preguntar amb un to de
proximitat afectuosa: «Què, noia, pesa gaire?». I ella, amb inefable expressió
de cara i arronsant les espatlles, amb una gran càrrega d’amor, de valor i
resignació, diu amb força i decisió: «No pesa, és el meu germà». I agafa amb
més força el petit, que somriu i saluda amb la maneta dreta, fa una correguda
curta i lenta fent saltar amb gràcia el seu germanet, que encara mira una
vegada enrere per somriure.
