És que t’amagues o segueixo un mapa
erroni?
Potser hagi de deixar d’esperar
l’especial,
el sublim, el superlatiu, l’excepcional,
i buscar-te en les hores quietes,
en les converses intranscendents,
en les paraules casuals, en les lectures
sense petjada,
en les lletres minúscules de la meva
història;
buscar-te en el cada dia,
en els missatges amb motiu,
en les tardes perdudes,
en els treballs amb data de caducitat,
en els dies grisos,
en els sentiments lleugers,
en els fracassos sense llàgrima i els
encerts sense acta.
Potser, sense jo notar-ho,
ets companyia discreta en els viatges de
treball,
llum suficient en paisatges oblidables,
silenciós eco en la pregària callada,
força justa en la lluita de cada dia,
frec casual en l’esforç compartit.
Déu amagat? O revelat en la cara menys
brillant de la vida?
