...TENIR ELS ULLS NETS I MOLT DESPERTS;
perquè cal llegir el misteri de la
vida,
perquè cal entendre els signes
dels temps,
perquè cal descobrir les petjades
de l'Amic.
...TENIR LES MANS OBERTES, DESPRESES,
per fer-se pobre i sentir-se pobre,
per saber que el Regne és a prop,
i
esperar-lo, també per als marginats.
Mans disponibles, servicials,
generoses,
perquè el Regne de Déu esdevingui.
El 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones.
Avui i cada dia diguem NO a la violència masclista. Ni agressor ni còmplice, aturem-la!
Tots hi tenim molt a dir...
Hi ha una antiga llegenda japonesa que diu que a qualsevol persona que faci 1.000 grues de paper li serà concedit un desig...
Les mil grues d’origami (papiroflexia en japonès) es van convertir en un símbol de la pau a causa de la història de Sadako Sasaki (1943-1955). Una nena japonesa que va desitjar curar-se de la seva malaltia produïda per la radiació de la bomba atòmica que va caure damunt Hiroshima.
Mentre estava a l’hospital, la seva amiga Chizuco va explicar-li la llegenda i ella va decidir que faria les 1.000 grues de paper. Va pensar que el seu desig no seria només per a curar-se, sinó per a que tot el món pogués viure en pau, sense guerres.
Sadako no va poder superar la malaltia i tampoc va acabar de fer
totes les grues, va haver de parar quan en portava 644. Però, Chizuko i molts
altres amics van voler continuar la seva tasca i arribar a fer les 1.000 grues. D’aquesta manera, es van
convertir en un símbol de la pau a tot el món.
Només ens acariciarà l'amor que prodiguem.
Només ens alegrarà el somriure que regalem.
Només ens alimentarà el pa que hàgim compartit.
Només ens guiarà la veritat que proclamem.
Només ens guarirà el consol del malalt que visitem.
Només ens donarà pau l'ofensa que perdonem.
Així, la humil solidaritat de cada dia construeix fraternitat i enriqueix les nostres vides...
perquè només ens queda el que donem!
Avui farem tots junts el Bondia dient amb veu alta la pregària que Jesús va ensenyar:
"Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre
regne.
Faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui.
I perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem els
nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres
caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol
mal.
Amén.
La UNESCO va començar a celebrar el Dia Mundial de la Filosofia l'any 2002 tot i que no va ser fins al 2005 en què va declarar la seva commemoració oficialment cada tercer dijous del mes de novembre.
La filosofia que prové de la paraula grega phílosophía, “amor a la saviesa”, és un dels camps més importants del pensament
humà...
Si trobéssim el temps
per
escoltar la música de les coses
i
la respiració dels éssers...
Si
trobéssim el temps
per
aprendre de nou els gests
senzills
i espolsar la rutina de tots
els
replecs de la nostra ànima...
Si
trobéssim el temps
per
encisar-nos i sorprendre’ns,
i
admirar tot allò de bonic, veritable,
i
bo que hi ha al nostre entorn...
Llavors,
i només llavors,
coneixeríem,
potser, què significa VIURE!
La setmana passada ja vam parlar sobre la campanya "end violence" que UNICEF fa arreu del món.
Continuem avui visualitzant aquest video (clica la imatge)...
T'has sentit alguna vegada com el punt?
O potser has actuat alguna vegada com les lletres?
Parlem-ne!
Rigoberta Menchú Tum és activista dels drets humans de Guatemala. Va néixer l’any 1958 en una nombrosa família camperola de l’ètnia indígena maia-quiché. Després d’haver passat una dura infància i joventut, enmig de la lluita contra la guerrilla, la pobresa i la repressió, ha pogut donar solidesa al seu discurs i ser reconeguda mundialment pel seu activisme pels drets indígenes.
És una de les principals portaveus de la
realitat indígena. “Els nens havien de ser com la gent adulta mai
havien tingut contacte amb joguines de plàstic, però sí que jugaven amb la
naturalesa, amb els animals, amb els arbres... Era una cultura diferent, de
profund respecte per la terra”.
Amb la repressió de les classes dominants guatemalenques,
les famílies indígenes van començar a unir-se per reivindicar els seus drets, i ella va començar a relacionar-se amb la lluita en pro del
seu poble, objectiu que més tard li va costar la persecució i l’exili. Els
pobles indígenes amagaven a poc a poc la seva identitat, ja que el règim
tractava de treure´ls tot allò relacionat amb la cultura i la religió pròpies
de les aldees.
Davant aquesta situació, la Rigoberta va decidir començar
una campanya pacífica de denúncia del règim guatemalenc i de la violació dels
drets humans que havia viscut ella mateixa, la seva família i moltes comunitats
indígenes. Per escapar de la repressió, es va exiliar, i l’any 1988 va tornar a
Guatemala, amb la protecció internacional de les Nacions Unides, i va seguir el
seu treball de denúncia contra les injustícies.
El 1992 la labor de Rigoberta Menchú va ser reconeguda amb
el Premi Nobel de la Pau.
Rigoberta Menchú és un personatge important de lluita i
reivindicació pacífica. El seu reconeixement internacional l’ha portat a fer la
volta al món amb un missatge de pau, igualtat i justícia.
Una vegada dos amics anaven caminant pel desert.
En algun punt del viatge van començar a discutir, i un amic
li va donar una bufetada a l’altre. Ferit, però sense dir res, va escriure a la
sorra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA DONAT UNA BUFETADA.”
Van seguir caminant fins que van trobar un oasi, on van decidir
banyar-se. L’amic que havia estat bufetejat va començar a ofegar-se, però el
seu amic el va salvar. Després de recuperar-se, va escriure en una pedra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA SALVAT LA VIDA.”
L’altre va
preguntar: “Quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara ho fas en una
pedra. Per què?”
L’amic li va respondre: “Quan algú ens fa mal hem
d’escriure a la sorra perquè els vents del perdó ho puguin esborrar. Però quan
algú fa alguna cosa bona per a nosaltres, hem de gravar-ho en una pedra perquè
cap vent ho pugui esborrar”.
Aprèn a escriure les teves ferides a la sorra i gravar a la
pedra les teves alegries.
#ENDVIOLENCE va ser una campanya de la Unicef de fa uns anys però que, malauradament, continua sent plenament vigent.
Clica a la imatge:
Senyor, un cop més ens recordeu l'essencial:
estimar Déu i els germans
amb tot el cor, amb tota l'ànima,
amb tota la vida.
Les pregàries, sense amor, són paraules buides.
Les bones obres, sense amor, tenen poc valor...
Doneu-nos, Senyor, l'autenticitat de cor!
«Hola! Com estàs, "chaparrita"? Espero que bé. No
sé ni què dir-te, però només penso en tu. Tinc por, tremolo i no puc agafar el
son. No sé res. Miro el cel i veig els teus ulls;
després d'una estona, reacciono i no vull aixecar els peus de terra, vull
pensar que tot és un somni i em vull despertar. No sé com acabarà tot això,
però, si cal sacrificar alguna cosa, amb goig donaré el meu cos i
la meva ànima; és teva».
Aquest és un fragment del diari d'un immigrant, que em vaig trobar abandonat en
una de les habitacions del centre d'acollida d'immigrants, "La casa del
Migrante", de Tijuana, a la frontera amb els Estats Units. Feia dos dies
que aquest jove havia escrit aquestes emotives paraules... La
sort li va ser adversa...
Són molts els qui han deixat la pell, en el fred de les muntanyes, en la calor del desert o en els corrents de la mar...
Senyor, que tota aquesta injustícia global no ens sigui indiferent.
(Quim Pons sj, El Meu veí Hassan, Cristianisme i Justicia, nº114)
Maria Victoria Molins, Viqui, pels que parlen amb ella més de 2 minuts, és una monja de 78 anys que viu al Raval de Barcelona des de fa més de 20 anys.
Caminant per aquest barri barceloní, la Viqui es va empapar de la realitat, va conèixer persones de tot tipus i condició. Va veure de primera mà els estralls que feia la sida, va entrar en contacte amb els immigrants més desemparats, també amb els presos que ningú anava a visitar... I així, va sentir la crida de dedicar-se als invisibles, als més vulnerables, als que ningú atent.
Al Raval tots la coneixen, la paren pel carrer, la saluden, li
expliquen un problema o una alegria... i ella no té pressa.
“Quant em pregunten per la meva feina sempre dic que no faig
res important. Em limito a estar al costat de la gent del barri i
acompanyar-los. Això em fa moure per buscar solucions, encara que no sempre les
aconsegueixo. Però el que ningú em pot impedir és escoltar, estimar,
comprendre i compadir sense jutjar.”
Una vida dedicada als altres, una vida de compromís
evangèlic.
Sant Martí de Porres, també conegut com el sant de l’escombra, va néixer a Lima, fill de Juan de Porres, cavaller nascut a Burgos, i d'Ana Velázquez, una dona negra alliberada natural de Panamà.
Va entrar com a aprenent d'apotecari: l'experiència la faria
servir després per a guarir malalts. També va aprendre l'ofici de barber, que
llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.
Però el que l’atreia de debó era la vida religiosa i va voler entrar a l’orde de Sant Domènec. La seva condició de bastard i de mulat, però, l'impedien de ser frare
prevere.
L’any 1594, va ingressar a l’orde com a terciari i després
germà llec. Al convent s'ocupava de treballs domèstics i humils, com una mena
de criat, a canvi de l'allotjament; hi visqué nou anys en aquest estat.
El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i va fer els vots solemnes
el 1606.
A més, ensenyava la doctrina cristiana als pobres, negres i
indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajuda d'alguns nobles i del virrei, va
fundar “el Asilo y Escuela de Santa Cruz”, per a reunir els orfes, pobres i
gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.
Va estar caracteritzat per una gran humilitat, que el feia
acceptar qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig.
I em pregunto... quant d'amor posem nosaltres als nostres dies?