Dejuna
de paraules feridores i transmet paraules amables.
Dejuna
de ressentiments i omple't de gratitud.
Dejuna
de malícia i omple't de mansuetud i de paciència.
Dejuna
de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.
Dejuna
de paraules feridores i transmet paraules amables.
Dejuna
de ressentiments i omple't de gratitud.
Dejuna
de malícia i omple't de mansuetud i de paciència.
Dejuna
de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.
Jove, quina pressa et mou? Què t'impulsa a moure't, que no et pots quedar quiet?
La pressa de Maria és la de qui no pot deixar de compartir els dons rebuts del Senyor.
Com el seu, el nostre camí està habitat per Déu,
que ens porta a cadascun dels nostres germans,
per compartir-hi les seves angoixes i inquietuds.
La pressa «bona» sempre ens
empeny cap amunt i cap als altres... (Papa Francesc)
Dedicar temps a treballar
és el preu de l'èxit.
Dedicar temps a tenir un tracte amistós
és el camí de la felicitat.
Dedicar temps a riure
és la música de l'ànima.
Dedicar temps a estimar i ser estimat
és el privilesi dels déus.
(Antiga pregària irlandesa)
Aquests dies veient tractors a les ciutats i pagesos manifestant-se: "Si jo no treballo, tu tindràs la nevera buida", m'adono que no som prou conscients del valor de la terra, que és la que ens alimenta, ni de les persones que cada dia s’esllomen de sol a sol per produir amb tant d’esforç i tan poca recompensa la fruita i la verdura que consumim.
Vivim en un món que es projecta cap
al futur, que s’estima més viure en el “núvol” que no pas
tocant de peus a terra. O no et sembla absurd que els empleats de les empreses
tecnològiques cobrin autèntiques morterades mentre que molts pagesos s’han
d’endeutar i potser no arriben a final de mes? No hem d’ignorar que
l’agricultura és un sistema productiu indispensable. Per això, la pregària d’avui és una lloança als
nostres camps, a la nostra gent, per prendre consciència que la seva lluita
també és la nostra. Cal
escoltar el seu clam i retornar-los la veu que el poder els ha pres.
Els conreus són el paisatge que ens envolta i que hem
oblidat, immersos en un oceà de pantalles i de relacions a distància que ens
han fet allunyar del contacte directe amb la terra. La Casa Comuna també són
els milers de persones anònimes que amb els seus tractors llauren el present i
el futur dels nostres estómacs. «Només que vulgueu escoltar; llavors menjareu
el bo i millor de la terra» (Is 1,19). O és que t’estimes més menjar pedres?
(Text extret de pregaria.cat)
El sufí Bayadid diu parlant de si mateix:
de jove jo era un revolucionari i la meva
oració consistia
en demanar a Déu: Senyor, dona’m forces per
canviar el món.
A mesura que em vaig anar fent adult, vaig adonar-me
que m’havia passat mitja vida sense haver
arribat a canviar
una sola ànima... i vaig transformar la meva
oració començant a dir:
Senyor, dona’m la gràcia de transformar tots
aquells que entrin en contacte amb mi.
Encara que siguin tan sols la meva família o
els meus amics.
Amb això em donaré per satisfet.
Ara que ja soc vell i tinc els dies comptats,
he començat a comprendre que gran que havia
estat la meva estupidesa.
La meva única pregària és la següent: Senyor, dona’m
la gràcia de canviar-me a mi mateix.
Si jo hagués pregat així des del principi, no
hauria malgastat la meva vida.
A.de Mello
(El canto del Pájaro)
A la vora d'un gran riu, un vell barquer esperava amb la seva
barca la gent per traslladar-la a l'altra vorera.
Un dia va arribar un jove perdut per aquella vall, i va demanar al barquer que el
dugués a l'altra banda del riu. Ell acceptà sense dir ni una paraula, i es posà a
remar. Mentre avançava, a la meitat del trajete, el jove es va adonar que en un
dels rems es podia llegir "Déu..." (les altres paraules s'havien esborrat).
Molest el jove per la paraula DÉU, que li semblava passada de moda,
començà a dir: "Avui en dia l'ésser humà, amb la seva raó, ha descobert els
secrets del món i de la vida... Em sobra Déu".
L'ancià va callar. Va deixar dins la barca el rem on estava escrita la paraula Déu
i va continuar remant solament amb l'altre rem, on estava escrita la paraula JO.
Naturalment, la barca no va seguir endavant, sinó que va començar a donar voltes sobre si mateixa.
El jove es va quedar pensatiu... El barquer va interrompre el silenci:
"Necessitem de Déu i dels altres". "... i dels altres" era la paraula ja esborrada del rem.
Cal que ens deixem ajudar per Déu i pels altres.
Jesús ajuda'm a no barallar-me,
a no voler tenir sempre la raó.
Ajuda'm a saber escoltar les raons dels altres
i a saber acceptar que molt sovint m'equivoco
i que sempre puc rectificar.
Jesús ajuda'm a ser HUMIL.
Les persones humils són respectuoses
no es comporten amb arrogància ni esperen que se les tracti de manera especial.
Més aviat s'interessen sincerament pels altres
i estan disposades a aprendre.
Jesús, t'ho demano i te'n dono gràcies.
Avui és dimecres de
cendra. El primer dia de Quaresma.
Són 40 dies de preparació
per a la Pasqua.
Es diu dimecres de cendra
perquè el mossén aquest dia
fa una creu de cendra al
front dels creients
amb les paraules
"converteix-te i creu en l'evangeli",
com a símbol de cremar i
deixar enrere les
nostres males accions
passades
i començar un temps de
reflexió que ens ha de portar
a ser millors persones.
Jesús, ensenyan'ns a caminar seguint el teu evangeli!
Senyor, ens costa començar aquest nou dia
perquè sabem que és una nova tasca,
un nou compromís, un nou esforç.
Però volem començar-lo amb entusiasme,
amb alegria reestrenada, amb il·lusió nova.
Volem sembrar pau, solidaritat,
i amor entre els germans.
I sabem, Senyor, que aquesta tasca
la comencen cada dia molts germans
de qualsevol lloc de la terra
i això ens anima i ens empeny.
També et demanem per ells
i amb ells et diem: BON DIA, SENYOR!
El Dijous Gras és el tret de sortida de les festes de Carnaval
arreu del territori català i sempre cau en lluna nova.
Aquest dia era costum de fruir d'àpats abundants i greixosos
preludi de les festes i
en previsió dels dies de dejuni que vindrien en la Quaresma.
Aquest costum s'ha mantingut en el temps fins a l'actualitat,
i les botifarres d’ou, les truites i les coques de llardons
són algunes de les menges típiques
que es poden degustar per Dijous Gras.
"El
Dijous Gras, botifarra menjaràs. El Dijous Llarder, botifarra menjaré."
Nicholas Winton, mort a l’edat de 106 anys, era un banquer anglès de profundes conviccions humanitàries. Quan tenia 29 anys, i a prop d’esclatar la segona Guerra Mundial, dissenyà una estratègia per salvar d’una mort segura prop de 700 infants txecoslovacs, la majoria jueus. Contractava trens que traslladaven els nens i nenes cap a Anglaterra tot creuant Alemanya, entregats pels seus pares per tal de deixar-los sans i estalvis.
Acumulà fins a 669
nens salvats, però ell mai va voler fer referència a aquella història d’autèntica heroïcitat. Fins i
tot conservà en secret aquella tasca humanitària durant bona part de la
seva vida, i amagà inclús a la seva dona els detalls d’aquella història.
Quan ja era ancià, la BBC va descobrir la seva contribució a la salvació dels jueus d’Europa, i va organitzar una trobada. Sense ell saber-ho, allò era un homenatge de tots aquells infants ja adults a Nicholas Winton, el qual quedà fortament impressionat i emocionat.
Després de morir, la seva dona Greta va
trobar, l’any 1998, un diari detallat del rescat de tots aquells infants, i va
fer-ho públic. Entre els seus escrits hi havia un text tan curt com savi: “Hi
ha una diferència entre la bondat passiva i la bondat activa, que és en la meva
opinió l’entrega del temps i energia d’un mateix per alleugerir el patiment i
el dolor. Suposa sortir, buscar i ajudar aquells que pateixen i estan en perill,
i no simplement seguir una vida exemplar, de forma purament passiva, sense fer
el mal”.
Nicholas Winton és
conegut com l’Schindler anglès, i passà a engruixir fa temps la llista dels
lluitadors per la humanitat i per la concòrdia enmig de la violència i la
confrontació en el nostre món.
El dia de la Candelera cau quaranta dies després de Nadal,
se celebra l'entrada de Jesús al Temple de Jerusalem.
"Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació,
portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó.
Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant.
En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist
el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit,
i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb Ell
el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient:
«Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès.
Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo
a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble».
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'Ell."
Lc 2, 22-40