A la vora d'un gran riu, un vell barquer esperava amb la seva
barca la gent per traslladar-la a l'altra vorera.
Un dia va arribar un jove perdut per aquella vall, i va demanar al barquer que el
dugués a l'altra banda del riu. Ell acceptà sense dir ni una paraula, i es posà a
remar. Mentre avançava, a la meitat del trajete, el jove es va adonar que en un
dels rems es podia llegir "Déu..." (les altres paraules s'havien esborrat).
Molest el jove per la paraula DÉU, que li semblava passada de moda,
començà a dir: "Avui en dia l'ésser humà, amb la seva raó, ha descobert els
secrets del món i de la vida... Em sobra Déu".
L'ancià va callar. Va deixar dins la barca el rem on estava escrita la paraula Déu
i va continuar remant solament amb l'altre rem, on estava escrita la paraula JO.
Naturalment, la barca no va seguir endavant, sinó que va començar a donar voltes sobre si mateixa.
El jove es va quedar pensatiu... El barquer va interrompre el silenci:
"Necessitem de Déu i dels altres". "... i dels altres" era la paraula ja esborrada del rem.
Cal que ens deixem ajudar per Déu i pels altres.
