Proposem avui que visquem un Nadal en comunió amb tot el que ens envolta.
Que aquest Nadal ens obri la generositat per la cura de la Casa Comuna;
Un reconeixement del món com un do de l'amor de Déu.
Que siguem capaços de gaudir amb poc,
gaudir profundament sense obsesionar-nos per consumir.
Retornar a la senzillesa, que ens permet valorar les coses petites
i trobar satisfacció en les trobades fraternes, en la natura, en la música, en el servei, en l'oració...
MOLT BON NADAL!!
Nadal és festa
de llum.
Als nostres
carrers, i a les nostres llars, hi juga un paper molt important.
Però, sobre
tot, al nostres cors ha de ser festa de llum.
Il·lumina el
nostre viure.
Posa llum en
tantes situacions on domina l’ombra.
Enmig de tantes
foscors, Déu entra a formar part de la nostra història.
En un nen.
Petit i feble.
Joia en el món!
Ell és així!
I els “seus” no
el van rebre. No l’esperen així...
Però,
certament, en nosaltres està, ara, la possibilitat de rebre’l.
D’acollir-lo. De fer-li espai. De deixar-nos sorprendre.
Celebrem-ho!!
Bon Nadal a
tots!!
No es tracta només de viure la teva vida, has de viure pensant que n’hi ha d’altres que necessiten ajuda i tu els pots ajudar. Hi ha moltes maneres de fer-ho: econòmicament, donant menjar, fent de voluntari, compartint el teu temps, posant els teus dons al servei dels altres... Si pots, fes-ho, t’ho agrairan.
Tothom ha de ser conscient que pot ajudar d’una manera o una
altra.
La història ens demostra que només podem superar les situacions difícils si estem units i connectats els uns amb els altres.
Al portal de Betlem hi va néixer un infant. Es trobava en un
estable, sense gran cosa, una mica de palla, una petita foguera i un bressol
improvisat... Afortunadament, amb l’ajuda de totes les persones que els van
visitar, Josep, Maria i el seu fill Jesús van poder tirar endavant.
Et convidem a viure aquestes dues setmanes d’Advent que ens
acosten al Nadal amb consciència de poble, de veïnatge i família.
Què pots fer? Participar a la campanya de Càritas portant
aliments perquè Caritas Tarragona pugui repartir-los a les famílies que no
poden arribar a final de mes.
“Aquest Nadal, cada portal és important”
Llúcia de Siracusa, coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l'any segons el primer calendari julià, el solstici d'hivern.
Llúcia és un nom d'origen llatí
que significa "llum" o "la que neix amb la primera llum del
dia".
No es coneixen moltes coses de la
seva biografia, l'únic que se'n sap amb certesa és que va ser una màrtir
de Siracusa durant les persecucions de l'emperador Dioclecià el 304
dC. La seva veneració es va escampar fins a Roma, i al segle VI l'Església la
va canonitzar.
Santa Llúcia és coneguda de forma
destacada per ser patrona de la vista, originant expressions populars
com "Que Santa Llúcia et conservi la vista". També és santa
patrona dels pobres, dels cecs, dels nens malalts, dels camperols, i de molts
oficis en els que la vista és un requeriment important com els electricistes,
els xofers, els afiladors, els modistes, els dissenyadors gràfics o els
escriptors.
El dia de Santa Llúcia és
considerat tradicionalment la data d'inici de les festes nadalenques. A la nit
de Santa Llúcia solia començar a Barcelona la Fira de Santa Llúcia,
per a vendre figures de pessebre, avets o d'altra ornamentació nadalenca.
La Nit de Santa Llúcia també és
el nom amb què es coneix la "Festa de les lletres catalanes" que des
del 1951 se celebra aquesta nit.
Us demanem, mare de Déu i mare nostra,
que sentim sempre la pau del
Senyor.
Que la nostra mirada sigui sempre neta i clara.
Que els nostres llavis pronunciïn només
paraules d'encoratjament.
Que el nostre caminar sigui ferm,
i la nostra actitud valenta.
Que el nostre cor estigui sempre obert per estimar tothom.
Que els nostres passos ens dirigeixin cap allà on podem ser útils.
Que la nostra vida sigui radiant i generosa,
com la vostra, Mare de Déu.
...TENIR LES ORELLES AFINADES, MOLT OBERTES;
per tal d’escoltar el missatge
esperançat,
per atendre el crit dels febles,
dels més petits,
el clam de massa víctimes,
l’anunci del profeta.
...TENIR UN COR VALENT,
escoltar la paraula i creure a
fons,
escoltar la promesa i viure de
ple,
llegir els signes i llençar-se,
sense por.
Contagiar l’optimisme, créixer en
la utopia i caminar amb pas ferm.
...TENIR ELS ULLS NETS I MOLT DESPERTS;
perquè cal llegir el misteri de la
vida,
perquè cal entendre els signes
dels temps,
perquè cal descobrir les petjades
de l'Amic.
...TENIR LES MANS OBERTES, DESPRESES,
per fer-se pobre i sentir-se pobre,
per saber que el Regne és a prop,
i
esperar-lo, també per als marginats.
Mans disponibles, servicials,
generoses,
perquè el Regne de Déu esdevingui.
El 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones.
Avui i cada dia diguem NO a la violència masclista. Ni agressor ni còmplice, aturem-la!
Tots hi tenim molt a dir...
Hi ha una antiga llegenda japonesa que diu que a qualsevol persona que faci 1.000 grues de paper li serà concedit un desig...
Les mil grues d’origami (papiroflexia en japonès) es van convertir en un símbol de la pau a causa de la història de Sadako Sasaki (1943-1955). Una nena japonesa que va desitjar curar-se de la seva malaltia produïda per la radiació de la bomba atòmica que va caure damunt Hiroshima.
Mentre estava a l’hospital, la seva amiga Chizuco va explicar-li la llegenda i ella va decidir que faria les 1.000 grues de paper. Va pensar que el seu desig no seria només per a curar-se, sinó per a que tot el món pogués viure en pau, sense guerres.
Sadako no va poder superar la malaltia i tampoc va acabar de fer
totes les grues, va haver de parar quan en portava 644. Però, Chizuko i molts
altres amics van voler continuar la seva tasca i arribar a fer les 1.000 grues. D’aquesta manera, es van
convertir en un símbol de la pau a tot el món.
Només ens acariciarà l'amor que prodiguem.
Només ens alegrarà el somriure que regalem.
Només ens alimentarà el pa que hàgim compartit.
Només ens guiarà la veritat que proclamem.
Només ens guarirà el consol del malalt que visitem.
Només ens donarà pau l'ofensa que perdonem.
Així, la humil solidaritat de cada dia construeix fraternitat i enriqueix les nostres vides...
perquè només ens queda el que donem!
Avui farem tots junts el Bondia dient amb veu alta la pregària que Jesús va ensenyar:
"Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre
regne.
Faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui.
I perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem els
nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres
caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol
mal.
Amén.
La UNESCO va començar a celebrar el Dia Mundial de la Filosofia l'any 2002 tot i que no va ser fins al 2005 en què va declarar la seva commemoració oficialment cada tercer dijous del mes de novembre.
La filosofia que prové de la paraula grega phílosophía, “amor a la saviesa”, és un dels camps més importants del pensament
humà...
Si trobéssim el temps
per
escoltar la música de les coses
i
la respiració dels éssers...
Si
trobéssim el temps
per
aprendre de nou els gests
senzills
i espolsar la rutina de tots
els
replecs de la nostra ànima...
Si
trobéssim el temps
per
encisar-nos i sorprendre’ns,
i
admirar tot allò de bonic, veritable,
i
bo que hi ha al nostre entorn...
Llavors,
i només llavors,
coneixeríem,
potser, què significa VIURE!
La setmana passada ja vam parlar sobre la campanya "end violence" que UNICEF fa arreu del món.
Continuem avui visualitzant aquest video (clica la imatge)...
T'has sentit alguna vegada com el punt?
O potser has actuat alguna vegada com les lletres?
Parlem-ne!
Rigoberta Menchú Tum és activista dels drets humans de Guatemala. Va néixer l’any 1958 en una nombrosa família camperola de l’ètnia indígena maia-quiché. Després d’haver passat una dura infància i joventut, enmig de la lluita contra la guerrilla, la pobresa i la repressió, ha pogut donar solidesa al seu discurs i ser reconeguda mundialment pel seu activisme pels drets indígenes.
És una de les principals portaveus de la
realitat indígena. “Els nens havien de ser com la gent adulta mai
havien tingut contacte amb joguines de plàstic, però sí que jugaven amb la
naturalesa, amb els animals, amb els arbres... Era una cultura diferent, de
profund respecte per la terra”.
Amb la repressió de les classes dominants guatemalenques,
les famílies indígenes van començar a unir-se per reivindicar els seus drets, i ella va començar a relacionar-se amb la lluita en pro del
seu poble, objectiu que més tard li va costar la persecució i l’exili. Els
pobles indígenes amagaven a poc a poc la seva identitat, ja que el règim
tractava de treure´ls tot allò relacionat amb la cultura i la religió pròpies
de les aldees.
Davant aquesta situació, la Rigoberta va decidir començar
una campanya pacífica de denúncia del règim guatemalenc i de la violació dels
drets humans que havia viscut ella mateixa, la seva família i moltes comunitats
indígenes. Per escapar de la repressió, es va exiliar, i l’any 1988 va tornar a
Guatemala, amb la protecció internacional de les Nacions Unides, i va seguir el
seu treball de denúncia contra les injustícies.
El 1992 la labor de Rigoberta Menchú va ser reconeguda amb
el Premi Nobel de la Pau.
Rigoberta Menchú és un personatge important de lluita i
reivindicació pacífica. El seu reconeixement internacional l’ha portat a fer la
volta al món amb un missatge de pau, igualtat i justícia.
Una vegada dos amics anaven caminant pel desert.
En algun punt del viatge van començar a discutir, i un amic
li va donar una bufetada a l’altre. Ferit, però sense dir res, va escriure a la
sorra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA DONAT UNA BUFETADA.”
Van seguir caminant fins que van trobar un oasi, on van decidir
banyar-se. L’amic que havia estat bufetejat va començar a ofegar-se, però el
seu amic el va salvar. Després de recuperar-se, va escriure en una pedra:
“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA SALVAT LA VIDA.”
L’altre va
preguntar: “Quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara ho fas en una
pedra. Per què?”
L’amic li va respondre: “Quan algú ens fa mal hem
d’escriure a la sorra perquè els vents del perdó ho puguin esborrar. Però quan
algú fa alguna cosa bona per a nosaltres, hem de gravar-ho en una pedra perquè
cap vent ho pugui esborrar”.
Aprèn a escriure les teves ferides a la sorra i gravar a la
pedra les teves alegries.
#ENDVIOLENCE va ser una campanya de la Unicef de fa uns anys però que, malauradament, continua sent plenament vigent.
Clica a la imatge:
Senyor, un cop més ens recordeu l'essencial:
estimar Déu i els germans
amb tot el cor, amb tota l'ànima,
amb tota la vida.
Les pregàries, sense amor, són paraules buides.
Les bones obres, sense amor, tenen poc valor...
Doneu-nos, Senyor, l'autenticitat de cor!
«Hola! Com estàs, "chaparrita"? Espero que bé. No
sé ni què dir-te, però només penso en tu. Tinc por, tremolo i no puc agafar el
son. No sé res. Miro el cel i veig els teus ulls;
després d'una estona, reacciono i no vull aixecar els peus de terra, vull
pensar que tot és un somni i em vull despertar. No sé com acabarà tot això,
però, si cal sacrificar alguna cosa, amb goig donaré el meu cos i
la meva ànima; és teva».
Aquest és un fragment del diari d'un immigrant, que em vaig trobar abandonat en
una de les habitacions del centre d'acollida d'immigrants, "La casa del
Migrante", de Tijuana, a la frontera amb els Estats Units. Feia dos dies
que aquest jove havia escrit aquestes emotives paraules... La
sort li va ser adversa...
Són molts els qui han deixat la pell, en el fred de les muntanyes, en la calor del desert o en els corrents de la mar...
Senyor, que tota aquesta injustícia global no ens sigui indiferent.
(Quim Pons sj, El Meu veí Hassan, Cristianisme i Justicia, nº114)
Maria Victoria Molins, Viqui, pels que parlen amb ella més de 2 minuts, és una monja de 78 anys que viu al Raval de Barcelona des de fa més de 20 anys.
Caminant per aquest barri barceloní, la Viqui es va empapar de la realitat, va conèixer persones de tot tipus i condició. Va veure de primera mà els estralls que feia la sida, va entrar en contacte amb els immigrants més desemparats, també amb els presos que ningú anava a visitar... I així, va sentir la crida de dedicar-se als invisibles, als més vulnerables, als que ningú atent.
Al Raval tots la coneixen, la paren pel carrer, la saluden, li
expliquen un problema o una alegria... i ella no té pressa.
“Quant em pregunten per la meva feina sempre dic que no faig
res important. Em limito a estar al costat de la gent del barri i
acompanyar-los. Això em fa moure per buscar solucions, encara que no sempre les
aconsegueixo. Però el que ningú em pot impedir és escoltar, estimar,
comprendre i compadir sense jutjar.”
Una vida dedicada als altres, una vida de compromís
evangèlic.
Sant Martí de Porres, també conegut com el sant de l’escombra, va néixer a Lima, fill de Juan de Porres, cavaller nascut a Burgos, i d'Ana Velázquez, una dona negra alliberada natural de Panamà.
Va entrar com a aprenent d'apotecari: l'experiència la faria
servir després per a guarir malalts. També va aprendre l'ofici de barber, que
llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.
Però el que l’atreia de debó era la vida religiosa i va voler entrar a l’orde de Sant Domènec. La seva condició de bastard i de mulat, però, l'impedien de ser frare
prevere.
L’any 1594, va ingressar a l’orde com a terciari i després
germà llec. Al convent s'ocupava de treballs domèstics i humils, com una mena
de criat, a canvi de l'allotjament; hi visqué nou anys en aquest estat.
El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i va fer els vots solemnes
el 1606.
A més, ensenyava la doctrina cristiana als pobres, negres i
indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajuda d'alguns nobles i del virrei, va
fundar “el Asilo y Escuela de Santa Cruz”, per a reunir els orfes, pobres i
gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.
Va estar caracteritzat per una gran humilitat, que el feia
acceptar qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig.
I em pregunto... quant d'amor posem nosaltres als nostres dies?
El dia 1 de novembre celebrarem el dia de Tots Sants.
Per Tots Sants l'estiu s'ha esvaït completament, el dia s'escurça,
els arbres perden les fulles, el fred comença a notar-se...
per tot això, no és estrany que en moltes i diverses cultures
s'escollissin aquestes dates per a recordar els difunts.
La tradició a Catalunya és anar al cementiri i posar flors i recordar els familiars que ja no hi són.
També és tradició menjar castanyes i panellets.
Caminant junts res m'espanta,
camino amb pau i amb força.
Caminant amb Tu, cada matí és nou!!
Senyor, estimar és difícil i senzill alhora.
És senzill dir
paraules d'amor.
És difícil fer
de la vida un acte d'amor.
Senyor, fes que comprengui que estimar és donar-se,
és ajudar a qui
ho necessita,
és donar el meu
amor, desinteressadament.
Et demano,
Senyor, pels qui ja ho saben tot de l'amor,
pels qui un dia
van estimar
i avui diuen
que la vida és per a viure-la
abans que posar-la
al servei dels altres.
Et demano,
Senyor, pels qui no són capaços de deixar-se estimar.
T'agraeixo,
Senyor, el teu amor.
Vull estimar
com Tu ho vas fer !!
Mn Josep Cabayol (Riera de Gaià, 1935-2020) es va ordenar prevere i després d'exercir com a rector en diferets parròquies de la dòcesi de Tarragona, l'any 1976 va iniciar el seu camí com a missioner diocesà a Rwanda, enviat per l'arquebisbe Josep Pont i Gol.
Països com Rwanda, el Congo i Camerun són testimonis d'una vida lliurada amb amor, fe i compromís.
En la seva etapa de missioner va treballar intensament la pastoral però també va treballar en el camp sanitari com a infermer titulat que era. Home de fe i coratjós, va viure a l'Àfrica amb austeritat i gran estima, construint habitatges senzills però dignes, engegant centres de formació laboral, d'assitència social...
Va ser un capellà que va predicar amb l'exemple. Amb el seu testimoni va proclamar l'Evangeli més pur i dur.
Senyor, amb Tu he vist i sentit
que les coses poden ser diferents;
que el descoratjament i el
cansament
perquè Tu no abandones a ningú
a la vora del camí.
Amb Tu he vist i sentit
que vius i vols que jo també
visqui,
que ets bondat i misericòrdia,
i que m'envies a compartir aquest
anunci
deixant brollar l'alegria
amb la qual inundes el meu cor.
Senyor, jo vull ser
amor en moviment, com Tu.
El fet senzill de caminar és el que ens fa canviar la realitat personal i la que ens envolta.
Respondre amb un pas el que el dia a dia ens demana: escoltar els altres,
donar temps a qui t'ho demana, acceptar caràcters diferents, acceptar les pròpies limitacions...
fer un pas rere un altre és una actuació humil, sembla poca cosa, però aquesta humil perseverança
té el poder, discret i silenciós, de transformar-nos i apropoar-nos els uns als altres.
FEM CAMÍ!
Aprèn a valorar-te lluitant per cada somni,
el teu moment és el present, l'ahir són sols records
observa les estrelles que et miren des de dalt
tant de bo no perdis mai aquest somriure tan bonic!
Vals molt més del que t'imagines!!
Santa Teresa de Jesús (1515-1582) fou la monja fundadora de l'orde Carmelites Descalços, va ser mística i escriptora. També és coneguda com santa Teresa d'Àvila, per la població on va nèixer.
En motiu del dia del seu sant tenim un recull d'algunes frases seves:
1- "Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía"
2- "Que nada te traume, que nada te turbe, todo se pasa, solo Dios basta".
3- "La verdad padece pero no perece."
Felicitem avui a totes les Tereses que coneguem, és el dia de la seva patrona!!
Crist no té mans;
només té les nostres mans per
allargar-les a aquell qui ho necessita.
Crist no té peus;
només té els nostres peus per
caminar amb els que sempre caminen sols.
Crist no té llavis;
només té els nostres llavis per
consolar aquell qui està trist.
Crist no té ajuda;
només té la nostra ajuda per ser
portadors del seu missatge.
Nosaltres som l’últim missatge de
Déu escrit en fets i en paraules.
Nosaltres som l’única Bíblia que
la gent pot llegir encara.
Zuric, 12 de juny de 1913 — Zuric, 23 de maig
de 2011
L'Elisabeth treballà de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de
Dinamarca fins al 1937, any en què es traslladà a Burjassot com a voluntària de
l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Col·laborà en
tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona
republicana i l’any 1939, ajudà moltes persones del bàndol republicà a fugir al
Rosselló, on es quedà per continuar la feina iniciada a l’Estat Espanyol.
Davant les horroroses condicions en què malvivien els exiliats
espanyols reclosos als camps de refugiats francesos, va decidir fundar la
Maternitat d’Elna. Allí reberen assistència les dones embarassades recloses als
camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès, i
també moltes dones jueves que fugien de l’ocupació nazi i les quals foren
ateses falsejant la seva identitat.
Aquesta maternitat funcionà del 1939 al 1944, data en què
l’exèrcit nazi la clausurà. Però durant el seu funcionament van salvar aproximadament 400 nadons de l’Estat
espanyol i 200 nadons jueus procedents d’Europa.
Però la història d’Elisabeth Eidenbez va passar desapercebuda
molts anys, fins que el 2002 fou guardonada pel govern d’Israel rebent la medalla dels Justos de Nacions. L’any 2006 el Govern de la
Generalitat li va otorgar la Creu de Sant Jordi. I el mateix any rebé la Cruz
de Oro de la Orden Civil per part del Govern espanyol.
Avui és el dia de Sant Francesc d'Assís, per tant, comencem el dia amb la seva pregària:
"Oh Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau!
On hi ha odi, que jo hi porti
amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti
el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi
porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti
l'esperança.
On hi ha error, que jo hi porti la
veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi
porti l'esperança.
On hi ha tenebra, que jo hi porti
la llum.
Oh Mestre, feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.
Perquè és donant que es rep;
perdonant que s'és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida
eterna."
Cada dijous, al Bondia, coneixerem alguna persona que ha destacat pel seu compromís i coherència de vida. Avui... Pere Casaldàliga.
És un bisbe català nascut a Balsareny
l’any 1928 i que va morir a Batatais (Brasil) el 2020. Resident a l’Amazones
del Brasil, aplicava la “teologia de l’alliberació” i es va convertir en
l’abanderat dels menys afavorits d’allí, essent per aquesta raó molt incòmode
per l’església oficial i els terratinents brasilers.
Quan el Pere va arribar a Sao Félix do Araguaia el 1968, els
jornalers agrícoles hi treballaven en règim de semi esclavitud i la injustícia
era tolerada pels estaments oficials.
A causa de la seva gran dedicació envers els més desfavorits
i a les constants denúncies que feia dels que se n’aprofitaven, va ser amenaçat
de mort moltes vegades per part dels terratinents, va ser jutjat cinc vegades
per la dictadura militar que governava aleshores amb la intenció d’expulsar-lo
del país, i va rebre moltes pressions per part de la jerarquia catòlica perquè
deixés les coses tal com estaven.
L’any 1997 va rebre el premi per la Pau, de l’Associació per
a les Nacions Unides a Espanya, i el 2006 va ser el primer català distingit amb
el Premi Internacional Catalunya. Al març del 2014, es va emetre una mini sèrie
sobre la seva vida.
La seva vida és una gran lliçó de fe i de solidaritat.
Pensa sobre què volen dir aquestes frases, hi estàs d'acord?
- Avui més que mai, la vida s’ha de caracteritzar per un sentit de
responsabilitat universal,
no
sols entre nacions i entre humans,
sinó
entre humans i qualsevol altra forma de vida. (Dalai Lama)
- La terra no és una herència dels nostres pares
sinó
un préstec dels nostres fills. (Pensament indoamericà)
- Compra solament el necessari. El que és innecessari,
encara que costi un sol cèntim, és car. (Sèneca)
-
La Terra és el nostre refugi;
ajudem
a protegir-la i tinguem-ne cura,
ja
que en depèn el futur de moltes generacions. (Luís A. Troche
Márquez)
Tots tenim coses que ens posen nerviosos o fins i tot que ens fan molta por. En aquests casos ajuda molt tenir al costat algú que ens dona confiança....
I això mateix és el que va fer Jesús amb els seus amics. -"Sóc jo, no tingueu por!" els va dir.
Per això, de vegades, Jesús és com aquesta persona que s'acosta a tranquilitzar-te amb una abraçada. Confies en ella i et passa la por.
S'acosta la festa de Sta Tecla, i per saber-ne més a partir d'avui i durant tota la setmana vinent
anirem coneixent al "Bondia" anècdotes i històries al voltant de la nostra patrona.
Visca Sta Tecla!
Senyor, et demanem aprendre la lliçó de la teva creació:
El sol il·lumina totes les
persones sense cap distinció.
La pluja rega tots els
camps.
La neu cobreix les altes
muntanyes.
El mar toca totes les ribes.
L’aire el respirem tots.
Tu, ens ho has donat perquè en
gaudim tots.
Senyor, per què nosaltres no fem
igual?
Per què ens dividim, separem, fem
la guerra?
Per què ens rebutgem per fets tan
naturals
com el color de la pell, la
diferència de parla, les diferències de religions?
Senyor, ajuda'ns a descobrir que
tots som fills teus,
i que Tu ens estimes sense fer cap
diferència.
Fes-nos més germans de tots.
Fes-nos oberts i acollidors.
Comencem un nou curs, una nova aventura que podem definir amb diferents paraules:
LLUM: mantinguem la nostra flama interior encesa i poder il·luminar els que estan al nostre entorn.
CONFIANÇA: confiem fermament amb el vostre potencial i amb tot el que podeu fer.
APRENDRE: un verb que ens acompanya sempre, contínuament estem aprenent!
EMPATIA: que ens connecta als altres amb respecte, compassió, assertivitat, escolta...
I... ALEGRIA cada dia!
De ben segur que podem afegir moltes més paraules entre tots mentre FEM CAMÍ!!
Benvinguts de nou a l'escola!!
Que contents de veure'ns altra vegada després de tants dies de vacances!
Avui tots estem una mica nerviosos però també tenim il·lusió,
per retrobar-nos amb els companys, per veure la nova classe, els professors...
i, poc a poc, l'escola torna a estar plena de xivarri, rialles, converses i confidències.
L'escola torna a vibrar amb l'inici del curs.
Desitgem fermament que tots tinguem un curs ben profitós.
Bon inici de curs!!!
Un dia dos tigres de l’Índia, van començar a travessar, des de costats oposats, un pont fet amb cordes. El pont era tan estret que no podien travessar-lo els dos tigres alhora. Quan es van trobar, justament al mig, un va dir a l’altre: “Vés-te’n cap enrere i espera fins que passi” L’altre va respondre: “No, jo he arribat primer al pont. Tu ets qui ha de retrocedir”. Cap dels dos volia cedir. El cas és que, van començar a lluitar, i els dos van caure al riu. Ningú sap què els va passar després.
Doncs bé. A nosaltres ens pot ocórrer igual. Moltes vegades actuem de la mateixa manera. I d’aquí, sorgeixen les baralles, les enveges i les guerres… Si no volem fer com els tigres, en comptes de barallar-nos, hem de dialogar, escoltar i saber cedir. És l’única forma d’avançar.
"...Feliços els humils: ells posseiran la terra.
Feliços els que tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els nets de cor: ells veuran Déu..."
Mt 5, 5-8
Si
poguéssim adonar-nos que és possible una vida feliç,
fins i tot en les hores de foscor....
El que fa feliç una existència és avançar cap a la senzillesa:
la senzillesa del nostre cor i de la nostra vida.
Perquè una vida sigui bella no cal tenir capacitats extraordinàries.
Hi ha una felicitat en l'humil do d'un mateix.
Quan la senzillesa està íntimament associada a la bondat del cor,
fins i tot l'ésser humà més pobre
pot crear un espai d'esperança al seu voltant.
Tot i que molts cops les nostres pors són injustificades o sobredimensionades,
també és cert que hi ha coses que ens fan por i ens espanten
perquè no som ingenus.
Així i tot, la cançó de la Rosana ens convida a saber
conviure amb les incerteses,
a viure oberts a la confiança malgrat tot,
perquè només obrint-nos cap als altres
podrem suscitar en ells el mateix sentiment d’obertura i
confiança.
Per als cristians només hi ha una manera possible, la
de viure des de l’amor, perquè:
“L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem
avançat a estimar Déu;
ell ens ha estimat primer.” (1Jn 4, 10)
Vivim des d’aquest gran regal que és l’amor de Déu incrustat
en les nostres vides.
És des d’aquest amor que ens sentim cridats a superar les
nostres pors
tot i que som conscients de la nostra fragilitat, de que som
“el que som”
i que portem aquest tresor en gerres de
terrissa (2Co 4, 7).
Gràcies Senyor per la natura que ens envolta,
pels rius, el mar i les muntanyes,
pel Sol i les estrelles,
pels arbres, les flors i tots els animals...
Senyor, que sapiguem cuidar aquesta Creació!
Tenim el vici d’acostumar-nos a tot.
Ja no ens indignen les xifres de
la desocupació;
ni la nova "esclavitud"
dels immigrants.
No és notícia el jove tirat o
drogant-se en una cantonada.
Ni els milions de morts de fam,
cada any.
Ens acostumem,
llimem les arestes de la
realitat,
Perquè no ens fereixi, i
ens l'empassem tranquil·lament.
Ens desintegrem.
No és només el temps el que se'ns
en va,
és la mateixa qualitat de les
coses que es rovella.
El més explosiu es fa rutina i
conformisme;
la contradicció de la creu és ja
només un ornament.
Senyor,
Voldríem veure sempre les coses
per primera vegada;
necessitem una sensibilitat per a
meravellar-nos i revoltar-nos.
Fes-nos superar la malaltia del
tradicionalisme,
Allibera'ns de la por al
desconegut.
doneu-nos una espiritualitat
d'iniciativa, de risc,
que necessiti revisió i nous
gestos.
Per ser disconformes com Tu,
que vas ser crucificat pels
conservadors de l'ordre i la rutina.
Ensenya'ns a recordar que Tu,
Jesucrist,
sempre has trencat les coordenades
del previsible.
I sobretot, que no ens
acostumem
a veure injustícies, sense
que se'ns encenguin les entranyes i l'actuació.
En el nostre món hi ha moltes injustícies que ens estan interrogant
i no ens deixen tranquils en la nostra comoditat.
Mitjançant d'elles, VOLEM DESCOBRIR-TE, VEURE'T, TROBAR-TE...
Tu poses tot de la teva part per moure el cor de
l'ésser humà davant aquestes necessitats;
però de vegades nosaltres ens tapem les orelles
i preferim seguir vivint la nostra vida fàcil.
En el nen que està sol, VOLEM TROBAR-TE.
En l’immigrant que ha de marxar del seu país, VOLEM VEURE'T.
A la barraca i les misèries, VOLEM DESCOBRIR-TE.
En la tragèdia dels incendis i terratrèmols, VOLEM
TROBAR-TE.
En les guerres i la violència, VOLEM VEURE'T.
En els problemes racials i en la gent gran. VOLEM DESCOBRIR-TE.
En tota necessitat i injustícia. VOLEM DESCOBRIR-TE
SENYOR.
(Text extret de preguem.blogspot.com)
Vam néixer per ser Feliços,
no per ser perfectes...
L'albada és el moment més bonic del dia
perquè és quan Déu et diu:
"aixeca't!"
et regalo l'oportunitat de viure
i comença de nou de la meva mà.
Els dies bons et donen FELICITAT,
els dies dolents et donen EXPERIÈNCIA,
els intents et mantenen FORT,
les caigudes et mantenen HUMIL,
però sols Déu et manté dempeus.
(...)Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. Jesús els digué:
-Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Lc 22, 24-26
L’experiència ensenya que en la nostra convivència hem
d’excloure la submissió de l’un vers l’altre. En un col·lectiu, sentir-se en
comunió també vol dir que cadascú assumeix l’autonomia i les pròpies
responsabilitats. Com les cordes d’una guitarra que desprenen la mateixa música
però mantenen la distància entre si. El pi i l’alzina no poden créixer l’un a l’ombra
de l’altra. Necessiten una distància que els permeti d’estirar les branques cap
amunt.
Repassant la història, és una constant que el guanyador
d’una guerra humiliï el vençut. Però, evidentment les causes
del litigi, lluny de resoldre’s, s’agreugen per més que imperi “la pau” de la
força.
Cal trobar la manera de ser mestre de l’altre sense deixar de ser deixeble.
No pretendre “ser feliç”
sinó “fer feliç” l’altre, construir ponts i no tanques, des del propi
reconeixement.
L'expressió "cuidem-nos" s'ha popularitzat arrel d'aquest temps de pandèmia.
Hem vist que no hi pot haver autèntica transformació de la nostra societat i de les nostres formes de vida si no hi posem les cures al centre. Hem despertat del somni de l'omnipotència i la invulnerabilitat i ens hem donat permís per abraçar la pròpia fragilitat tot reconeixent-nos interdependents i reconeixent també la tasca imprescindible de qui ens cuida.
El "cuidem-nos", però, només té sentit si aspira a fer el "nos" cada vegada més gran i més inclusiu, fins arribar a abraçar tota la humanitat i molt especialment les persones que no tenen ningú que les cuidi.
El "cuidem-nos" ha de passar a ser una manera d'entendre la vida, una manera de donar vida.
Un mestre preguntà als seus deixebles:
—Per què la gent crida quan s’enfada?
Cap resposta satisfeia el mestre. Aquest s’explicà:
—Quan dues persones estan enfadades, els seus cors
s’allunyen molt. Per superar aquesta distància, han de cridar per poder-se
escoltar. Com més enfadats estiguin, més fort hauran de cridar per escoltar-se
l’un a l’altre a través d’aquesta distància tan gran.
Després, el mestre els preguntà:
—Què passa quan dues persones s’enamoren? No criden sinó que parlen amb suavitat, perquè els seus cors són molt a prop. La distància és molt petita. S’enamoren encara més? Ja no parlen, tan sols xiuxiuegen i s’apropen encara més en el seu amor. Finalment, ni tan sols necessiten xiuxiuejar, es miren i això és tot. Així és com estan a prop dues persones que s’estimen.
(text extret de pastoralfecc.blogspot.com)
Tu m’has dit que
Tu m’has dit que l’estratègia
és tornar a conquerir els cors
Tu m’has dit que qui no
estima no és dolent sinó ignorant...
Tu m’has dit que les riqueses,
el poder o l’ambició
emmudeixen el missatge
que estem anunciant,
i em convides a
despendre’m de la meva ostentació.
Tu m’has dit que la
mentida mai no porta a un bon final
que si vull fer un llarg
camí, l’hauré de fer en la veritat,
sense pressa i sense
pausa, al costat dels meus germans.
Tu m’has dit que dins del
cor se m’hi amaga un gran tresor
que hauré de descobrir
mirant endins i sense por
per donar-me sens
reserves als germans necessitats.
Tant a prop de les
persones
I al mateix temps prop de
Déu,
Tant a prop de les
persones perquè en elles hi ha el bon Deu.
Sant Domènec de
Guzman,
jo com tu vull viure
sempre al servei dels meus germans.
(text extret de l’himne
de Sant Domènec de Guzman)
Alguns símbols dominics són:
L’ESTRELLA, és una constant en la vida de Sant Domènec.
És símbol d’alguna cosa important que sorgeix.
Mai està sola, apareix en companyia d’altres estrelles, fa
grup.
És punt de referència per a la trobada.
Porta més enllà d’ella mateixa.
Està present en el missatge de l’Evangeli.
La TORXA, símbol de llum, llum viva i flamejant, que dona
escalfor.
Agafa el relleu a l’estrella, acompanya en el camí.
Es foc que es consumeix pels altres, es gasta,
i a mesura que es gasta fa més llum.
Recorda el somni de la mare de St Domènec:
el seu fill aniria per tot el món amb la llum de l’Evangeli.
A Sant Domènec li agradava el silenci com a company de camí,
vivia atent al seu cor. I et convida també avui a posar-te
tranquil
i escoltar el teu silenci. Que n’és d’important tot
allò que hi ha en tu!
Fes ara uns moments de silenci... tanca els ulls, sent la
teva respiració, la música...
Què sents en el teu silenci? Què descobreixes?
A Sant Domènec li agradava llegir i escoltar el missatge
de Jesús,
li agradava comunicar als altres paraules
que els fessin viure alegres, contents, confiats...
Quins missatges ofereixes als altres perquè se sentin bé?
Segons els estudiosos, la relíquia del Braç de Santa Tecla, procedent d'Antioquia, va arribar a Tarragona el 17 de maig de l'any 1321. Aquesta data va simbolitzar el naixement del vincle entre Santa Tecla i la ciutat de Tarragona... Avui, justament doncs, es compleixen 700 anys de devoció, tradició, cultura i celebració!
Si un dia has de triar entre el món i l'amor, recorda que si
tries el món et quedaràs sense amor, però si tries l'amor, amb ell conquistaràs
el món.
Només hi ha dos dies l'any en què no es pot fer res, un es
diu ahir i l'altre demà, per tant avui és el dia ideal per estimar,
creure, fer i principalment viure.
El valor de les coses no està en el temps que duren sinó en
la intensitat amb què succeeixen. Per això existeixen moments
inoblidables, coses inexplicables i persones incomparables.
“Un dia quan un home caminava sol per una platja de
sorra
on es trobaven centenars d’estrelles de mar
que havien estat deixades fora de l’aigua,
va veure que un noi agafava les estrelles de mar, una per una, i les llençava
de nou a l’oceà.
Després d’observar el noi durant uns minuts, li va preguntar què
feia.
El noi va respondre que retornava les estrelles de mar a l’oceà,
perquè de no ser així moririen.
L’home li va preguntar per què era important preocupar-se
per salvar-ne unes poques, quan tantes moririen.
El noi va agafar una estrella de mar
i mentre la retornava a l’aigua digué:
per aquesta sí que és important!”.
Loen E. eiseley
