No n'hi ha prou amb saber que el Senyor ha
ressuscitat. No és suficient escoltar el missatge pasqual. A aquells deixebles
els falta el més important: l'experiència de sentir Jesús viu enmig d'ells.
Només quan Jesús ocupa el centre de la vida del creient i de la comunitat, es
converteix en font de vida, d'alegria i de pau.
Els deixebles «s'omplen d'alegria en veure el Senyor».
Sempre és així. En una comunitat cristiana es desperta l'alegria, quan allà,
enmig de tots, és possible «veure»
Jesús viu, Jesús viscut. No vencerem les pors, ni sentirem l'alegria de la fe,
ni coneixerem la pau que només Crist pot donar, mentre Jesús no ocupi el centre
de les nostres vides, de les nostres trobades, de les nostres reunions i
assemblees, sense que ningú l’amagui.
De vegades és com si nosaltres mateixos el
fem desaparèixer. Ens reunim en el seu nom, però Jesús és absent en el nostre
cor. Ens donem la pau, però tot queda reduït a una salutació entre
nosaltres. Es llegeix l'evangeli i diem que és «Paraula del Senyor», però de vegades només
escoltem el que ens crida l’atenció...
A l'Església sempre estem parlant de Jesús, però al cor hi pot haver un buit: Jesús està ocultat per tradicions, costums i rutines que el deixen en segon
pla.
Potser, una primera tasca sigui avui «centrar-nos» més en
Jesús, conegut, viscut, estimat i seguit amb convicció. És el millor que
tenim els cristians i que hem d’abonar en les nostres comunitats parroquials
que són per ajudar-nos a creure, viure i celebrar la fe.
