FERIDES A LA SORRA

Una vegada dos amics anaven caminant pel desert.

En algun punt del viatge van començar a discutir, i un amic li va donar una bufetada a l’altre. Ferit, però sense dir res, va escriure a la sorra:

“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA DONAT UNA BUFETADA.”

Van seguir caminant fins que van trobar un oasi, on van decidir banyar-se. L’amic que havia estat bufetejat va començar a ofegar-se, però el seu amic el va salvar. Després de recuperar-se, va escriure en una pedra:

“EL MEU MILLOR AMIC AVUI M’HA SALVAT LA VIDA.”

L’altre va preguntar: “Quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara ho fas en una pedra. Per què?”

L’amic li va respondre: “Quan algú ens fa mal hem d’escriure a la sorra perquè els vents del perdó ho puguin esborrar. Però quan algú fa alguna cosa bona per a nosaltres, hem de gravar-ho en una pedra perquè cap vent ho pugui esborrar”.

Aprèn a escriure les teves ferides a la sorra i gravar a la pedra les teves alegries.

#endviolence

#ENDVIOLENCE va ser una campanya de la Unicef de fa uns anys però que, malauradament, continua sent plenament vigent. 

Clica a la imatge:

AUTENTICITAT DE COR

 Senyor, un cop més ens recordeu l'essencial:

estimar Déu i els germans

amb tot el cor, amb tota l'ànima, 

amb tota la vida.

Les pregàries, sense amor, són paraules buides.

Les bones obres, sense amor, tenen poc valor...

Doneu-nos, Senyor, l'autenticitat de cor!

Injustícia global

«Hola! Com estàs, "chaparrita"? Espero que bé. No sé ni què dir-te, però només penso en tu. Tinc por, tremolo i no puc agafar el son. No sé res. Miro el cel i veig els teus ulls; després d'una estona, reacciono i no vull aixecar els peus de terra, vull pensar que tot és un somni i em vull despertar. No sé com acabarà tot això, però, si cal sacrificar alguna cosa, amb goig donaré el meu cos i la meva ànima; és teva».
Aquest és un fragment del diari d'un immigrant, que em vaig trobar abandonat en una de les habitacions del centre d'acollida d'immigrants, "La casa del Migrante", de Tijuana, a la frontera amb els Estats Units. Feia dos dies que aquest jove havia escrit aquestes emotives paraules... La sort li va ser adversa... 

Són molts els qui han deixat la pell, en el fred de les muntanyes, en la calor del desert o en els corrents de la mar... 

Senyor, que tota aquesta injustícia global no ens sigui indiferent. 

(Quim Pons sj, El Meu veí Hassan, Cristianisme i Justicia, nº114)

Persones compromeses: Victòria Molins

Maria Victoria Molins, Viqui, pels que parlen amb ella més de 2 minuts, és una monja de 78 anys que viu al Raval de Barcelona des de fa més de 20 anys. 

Caminant per aquest barri barceloní, la Viqui es va empapar de la realitat, va conèixer persones de tot tipus i condició. Va veure de primera mà els estralls que feia la sida, va entrar en contacte amb els immigrants més desemparats, també amb els presos que ningú anava a visitar... I així, va sentir la crida de dedicar-se als invisibles, als més vulnerables, als que ningú atent.

Al Raval tots la coneixen, la paren pel carrer, la saluden, li expliquen un problema o una alegria... i ella no té pressa.

“Quant em pregunten per la meva feina sempre dic que no faig res important. Em limito a estar al costat de la gent del barri i acompanyar-los. Això em fa moure per buscar solucions, encara que no sempre les aconsegueixo. Però el que ningú em pot impedir és escoltar, estimar, comprendre i compadir sense jutjar.”

Una vida dedicada als altres, una vida de compromís evangèlic.

SANT MARTÍ DE PORRES

Sant Martí de Porres, també conegut com el sant de l’escombra, va néixer a Lima, fill de Juan de Porres, cavaller nascut a Burgos, i d'Ana Velázquez, una dona negra alliberada natural de Panamà.

Va entrar com a aprenent d'apotecari: l'experiència la faria servir després per a guarir malalts. També va aprendre l'ofici de barber, que llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.

Però el que l’atreia de debó era la vida religiosa i va voler entrar a l’orde de Sant Domènec. La seva condició de bastard i de mulat, però, l'impedien de ser frare prevere.

L’any 1594, va ingressar a l’orde com a terciari i després germà llec. Al convent s'ocupava de treballs domèstics i humils, com una mena de criat, a canvi de l'allotjament; hi visqué nou anys en aquest estat. El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i va fer els vots solemnes el 1606.

Al convent, Martí va fer de barber i infermer. La seva cel·la, a la vora de la infermeria, era freqüentada per pobres i necessitats que hi acudien per ser atesos. Els coneixements d'herbes medicinals de Martí era notori, i les conreava en l'horta del convent.

A més, ensenyava la doctrina cristiana als pobres, negres i indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajuda d'alguns nobles i del virrei, va fundar “el Asilo y Escuela de Santa Cruz”, per a reunir els orfes, pobres i gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.

Va estar caracteritzat per una gran humilitat, que el feia acceptar qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig.

Dia dels difunts

Durant el dia dels difunts molta gent visita els cementiris. És una tradició per recordar els familiars, deixar flors a la tomba i fer-hi una pregària per a cada avantpassat. Necessitem dir amb un gest la fe que creiem: que són vius en Déu, que l'amor amb què han estimat és més fort que la mort!

I em pregunto... quant d'amor posem nosaltres als nostres dies?