Dejuna
de paraules feridores i transmet paraules amables.
Dejuna
de ressentiments i omple't de gratitud.
Dejuna
de malícia i omple't de mansuetud i de paciència.
Dejuna
de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.
Dejuna
de paraules feridores i transmet paraules amables.
Dejuna
de ressentiments i omple't de gratitud.
Dejuna
de malícia i omple't de mansuetud i de paciència.
Dejuna
de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.
Jove, quina pressa et mou? Què t'impulsa a moure't, que no et pots quedar quiet?
La pressa de Maria és la de qui no pot deixar de compartir els dons rebuts del Senyor.
Com el seu, el nostre camí està habitat per Déu,
que ens porta a cadascun dels nostres germans,
per compartir-hi les seves angoixes i inquietuds.
La pressa «bona» sempre ens
empeny cap amunt i cap als altres... (Papa Francesc)
Dedicar temps a treballar
és el preu de l'èxit.
Dedicar temps a tenir un tracte amistós
és el camí de la felicitat.
Dedicar temps a riure
és la música de l'ànima.
Dedicar temps a estimar i ser estimat
és el privilesi dels déus.
(Antiga pregària irlandesa)
Aquests dies veient tractors a les ciutats i pagesos manifestant-se: "Si jo no treballo, tu tindràs la nevera buida", m'adono que no som prou conscients del valor de la terra, que és la que ens alimenta, ni de les persones que cada dia s’esllomen de sol a sol per produir amb tant d’esforç i tan poca recompensa la fruita i la verdura que consumim.
Vivim en un món que es projecta cap
al futur, que s’estima més viure en el “núvol” que no pas
tocant de peus a terra. O no et sembla absurd que els empleats de les empreses
tecnològiques cobrin autèntiques morterades mentre que molts pagesos s’han
d’endeutar i potser no arriben a final de mes? No hem d’ignorar que
l’agricultura és un sistema productiu indispensable. Per això, la pregària d’avui és una lloança als
nostres camps, a la nostra gent, per prendre consciència que la seva lluita
també és la nostra. Cal
escoltar el seu clam i retornar-los la veu que el poder els ha pres.
Els conreus són el paisatge que ens envolta i que hem
oblidat, immersos en un oceà de pantalles i de relacions a distància que ens
han fet allunyar del contacte directe amb la terra. La Casa Comuna també són
els milers de persones anònimes que amb els seus tractors llauren el present i
el futur dels nostres estómacs. «Només que vulgueu escoltar; llavors menjareu
el bo i millor de la terra» (Is 1,19). O és que t’estimes més menjar pedres?
(Text extret de pregaria.cat)
El sufí Bayadid diu parlant de si mateix:
de jove jo era un revolucionari i la meva
oració consistia
en demanar a Déu: Senyor, dona’m forces per
canviar el món.
A mesura que em vaig anar fent adult, vaig adonar-me
que m’havia passat mitja vida sense haver
arribat a canviar
una sola ànima... i vaig transformar la meva
oració començant a dir:
Senyor, dona’m la gràcia de transformar tots
aquells que entrin en contacte amb mi.
Encara que siguin tan sols la meva família o
els meus amics.
Amb això em donaré per satisfet.
Ara que ja soc vell i tinc els dies comptats,
he començat a comprendre que gran que havia
estat la meva estupidesa.
La meva única pregària és la següent: Senyor, dona’m
la gràcia de canviar-me a mi mateix.
Si jo hagués pregat així des del principi, no
hauria malgastat la meva vida.
A.de Mello
(El canto del Pájaro)
A la vora d'un gran riu, un vell barquer esperava amb la seva
barca la gent per traslladar-la a l'altra vorera.
Un dia va arribar un jove perdut per aquella vall, i va demanar al barquer que el
dugués a l'altra banda del riu. Ell acceptà sense dir ni una paraula, i es posà a
remar. Mentre avançava, a la meitat del trajete, el jove es va adonar que en un
dels rems es podia llegir "Déu..." (les altres paraules s'havien esborrat).
Molest el jove per la paraula DÉU, que li semblava passada de moda,
començà a dir: "Avui en dia l'ésser humà, amb la seva raó, ha descobert els
secrets del món i de la vida... Em sobra Déu".
L'ancià va callar. Va deixar dins la barca el rem on estava escrita la paraula Déu
i va continuar remant solament amb l'altre rem, on estava escrita la paraula JO.
Naturalment, la barca no va seguir endavant, sinó que va començar a donar voltes sobre si mateixa.
El jove es va quedar pensatiu... El barquer va interrompre el silenci:
"Necessitem de Déu i dels altres". "... i dels altres" era la paraula ja esborrada del rem.
Cal que ens deixem ajudar per Déu i pels altres.