Aquesta QUARESMA...

Dejuna de paraules feridores i transmet paraules amables.

Dejuna de ressentiments i omple't de gratitud.

Dejuna de malícia i omple't de mansuetud i de paciència.

Dejuna de pessimisme i omple't d'esperança i optimisme.

 

La pressa de Maria

Jove, quina pressa et mou? Què t'impulsa a moure't, que no et pots quedar quiet? 

La pressa de Maria és la de qui no pot deixar de compartir els dons rebuts del Senyor. 

Com el seu, el nostre camí està habitat per Déu, 

que ens porta a cadascun dels nostres germans, 

per compartir-hi les seves angoixes i inquietuds.

La pressa «bona» sempre ens empeny cap amunt i cap als altres...  (Papa Francesc)

DEDICAR TEMPS

Dedicar temps a treballar

és el preu de l'èxit.

Dedicar temps a tenir un tracte amistós

és el camí de la felicitat.

Dedicar temps a riure

és la música de l'ànima.

Dedicar temps a estimar i ser estimat

és el privilesi dels déus.

(Antiga pregària irlandesa)

PER LA PAGESIA!

Aquests dies veient tractors a les ciutats i pagesos manifestant-se: "Si jo no treballo, tu tindràs la nevera buida", m'adono que no som prou conscients del valor de la terra, que és la que ens alimenta, ni de les persones que cada dia s’esllomen de sol a sol per produir amb tant d’esforç i tan poca recompensa la fruita i la verdura que consumim.

Vivim en un món que es projecta cap al futur, que s’estima més viure en el “núvol” que no pas tocant de peus a terra. O no et sembla absurd que els empleats de les empreses tecnològiques cobrin autèntiques morterades mentre que molts pagesos s’han d’endeutar i potser no arriben a final de mes? No hem d’ignorar que l’agricultura és un sistema productiu indispensable. Per això, la pregària d’avui és una lloança als nostres camps, a la nostra gent, per prendre consciència que la seva lluita també és la nostra. Cal escoltar el seu clam i retornar-los la veu que el poder els ha pres.

Els conreus són el paisatge que ens envolta i que hem oblidat, immersos en un oceà de pantalles i de relacions a distància que ens han fet allunyar del contacte directe amb la terra. La Casa Comuna també són els milers de persones anònimes que amb els seus tractors llauren el present i el futur dels nostres estómacs. «Només que vulgueu escoltar; llavors menjareu el bo i millor de la terra» (Is 1,19). O és que t’estimes més menjar pedres?

(Text extret de pregaria.cat)

CANVIAR JO PERQUÈ CANVIÏ EL MÓN

El sufí Bayadid diu parlant de si mateix:

de jove jo era un revolucionari i la meva oració consistia

en demanar a Déu: Senyor, dona’m forces per canviar el món.

A mesura que em vaig anar fent adult, vaig adonar-me

que m’havia passat mitja vida sense haver arribat a canviar 

una sola ànima... i vaig transformar la meva oració començant a dir:

Senyor, dona’m la gràcia de transformar tots aquells que entrin en contacte amb mi.

Encara que siguin tan sols la meva família o els meus amics.

Amb això em donaré per satisfet.

Ara que ja soc vell i tinc els dies comptats,

he començat a comprendre que gran que havia estat la meva estupidesa.

La meva única pregària és la següent: Senyor, dona’m la gràcia de canviar-me a mi mateix.

Si jo hagués pregat així des del principi, no hauria malgastat la meva vida.

 

A.de Mello  (El canto del Pájaro)

EL JOC DE LA VIDA

 Quina casella tries tu?

ELS DOS REMS

A la vora d'un gran riu, un vell barquer esperava amb la seva

barca la gent per traslladar-la a l'altra vorera.

Un dia va arribar un jove perdut per aquella vall, i va demanar al barquer que el

dugués a l'altra banda del riu. Ell acceptà sense dir ni una paraula, i es posà a

remar. Mentre avançava, a la meitat del trajete, el jove es va adonar que en un 

dels rems es podia llegir "Déu..." (les altres paraules s'havien esborrat).

Molest el jove per la paraula DÉU, que li semblava passada de moda,

començà a dir: "Avui en dia l'ésser humà, amb la seva raó, ha descobert els 

secrets del món i de la vida... Em sobra Déu".

L'ancià va callar. Va deixar dins la barca el rem on estava escrita la paraula Déu 

i va continuar remant solament amb l'altre rem, on estava escrita la paraula JO.

Naturalment, la barca no va seguir endavant, sinó que va començar a donar voltes sobre si mateixa.

El jove es va quedar pensatiu... El barquer va interrompre el silenci:

"Necessitem de Déu i dels altres".  "... i dels altres" era la paraula ja esborrada del rem.

Cal que ens deixem ajudar per Déu i pels altres.