En un calorós dia d’estiu, dues amigues granotetes
saltaven despreocupades pels voltants d’una granja.
Croak- saltava una, croak- saltava
l’altra. Fins que sense adonar-se’n van caure dins d’un bidó de llet. Tan gran
era el bidó i tan petites les granotetes que per molts esforços que feien no
podien sortir.
Nedaven i saltaven i res aconseguien.
Els
animals de la granja es van adonar de la situació i amb cruel realisme les
aconsellaven:
- Deixeu de lluitar, no ho aconseguireu!
- Està massa profund, morireu de totes maneres!
- Això només té un
final…!
Una de les granotetes, cansada i
desanimada va deixar de nedar i abandonant la lluita va fer cap al fons de tot.
En canvi l’altra, continuava sense parar,
amb el cansament com a company però amb la certesa de que alguna cosa es podia fer.
El que ningú s’esperava era que de tan
moure i remoure la llet, aquesta es va fer espessa com la nata i gairebé sòlida
com la mantega. Així la granoteta, fent un últim esforç, d’un salt va
aconseguir sortir del bidó.
Tots els animals es van quedar bocabadats.
- Gràcies!- va dir la granoteta. - Amb els
vostres ànims heu fet que no hem desanimés, i al final m’he salvat!
I és que... el que no sabien els animals de
la granja, és que la nostra amiga era sorda i en lloc de paraules de derrota
ella escoltava encoratjaments a continuar.
