El Josep anava en el seu nou Jaguar a molta velocitat, ja que feia una mica tard a la feina. El seu Jaguar vermell i brillant era una de les seves més preuades possessions. De sobte, un totxo s’estavella contra la porta posterior.
El Josep va frenar el cotxe i va fer
marxa enrere fins al lloc d’on havia sortit el totxo. Va baixar del cotxe i va
veure un nen a la vorera, el va agafar i el va sacsejar tot cridant-li: “Què
dimonis fas? Et costarà car el que li has fet al meu cotxe! Per què m’has tirat
el totxo?”
El nen, plorant, li va contestar “Ho
sento, senyor, però no sabia què fer. El meu germà ha caigut de la seva cadira
de rodes i s’ha fet mal, i no puc aixecar-lo jo sol. Ningú vol aturar-se a
ajudar-me!”
El Josep va sentir un nus a la gola i va
anar a aixecar el jove cap a la seva cadira de rodes, després va veure que els
danys del cotxe eren pocs i que no hi havia cap perill.
Mentre el nen empenyia el seu germà amb
la cadira de rodes cap a casa seva, el Josep va caminar lentament cap al seu
Jaguar, tot pensatiu.
El Josep no va portar mai el cotxe a
reparar, va deixar la porta com estava, perquè li recordés que no havia d’anar
per la vida tan de pressa que algú hagués de tirar-li un totxo per cridar la
seva atenció.
