“Pidolant de porta en porta, anava
caminant pel camí que duia a la ciutat,
quan a la llunyania va aparèixer
la teva carrossa d'or, com un somni prodigiós,
i vaig preguntar-me qui devia
ser aquell rei de reis.
Va créixer la meva esperança i vaig pensar:
s'han
acabat els dies dolents, i em vaig disposar
a esperar que ploguessin les
almoines espontànies i que la pols aparegués sembrada de riqueses.
La carrossa
va aturar-se al meu costat.
Vas fixar la mirada en mi i vas baixar amb un
somriure.
Em vaig adonar que havia arribat per fi l'hora de la meva sort.
De
sobte, tu vas allargar la mà dreta i em vas preguntar:
Què tens per donar-me?
Ah, quina raresa reial allargar la mà al captaire per demanar-li almoina!
Jo
romania confós i perplex.
A la fi, vaig treure de la meva alforja el gra de
blat menys petit i te'l vaig donar.
Però quina va ser la meva sorpresa quan, al
capvespre, en buidar el meu sac a terra,
vaig trobar un petit gra d'or entre el
miserable munt.
Em vaig posar a plorar amargament i vaig pensar:
Per què no he
tingut prou coratge per donar-me jo mateix?
