Havia una vegada
quatre espelmes que cremaven lentament...
La nit era tan silenciosa que es podia
sentir el que es deien entre elles.
La primera espelma va dir: - Jo sóc la llum
de la Pau però em sento molt feble, doncs cada vegada hi ha menys pau al
món. Crec que m'apagaré...
La flama va anar disminuint i es va apagar.
La segona
espelma, que estava molt trista per allò que acabava d'escoltar,
es va
expressar d'aquesta manera: - Jo sóc la llum de l'Amor,
però tampoc tinc
forces per romandre encesa, doncs cada vegada hi ha menys amor al món. I dient
aquestes paraules l'espelma es va apagar...
La tercera
espelma va dir: - Jo sóc la confiança. Des d'ara ja no soc indispensable, ja no
serveixo per a res! No conec a gaire gent que encara cregui en Déu... No té
sentit, doncs, que romangui il·luminant més temps...
I a l'acabar de parlar,
es va apagar amb un sospir.
De cop i volta
va entrar un nen i va veure les tres espelmes apagades.
- Per què esteu
apagades? Heu d'estar sempre enceses!
I dient això, el nen va començar a
plorar.
- No ploris, petit; mentre cremi la meva flama, podrem donar vida a les
meves germanes, perquè jo sóc l'esperança... però et necessito per tal que
brilli de nou
la pau, l'amor i la confiança.
Ple d'alegria, el nen va agafar
l'espelma de 'Esperança
i amb la seva flama va prendre les altres tres
espelmes.
No hi ha foscor,
per gran que sigui,
que una humil espelma no pugui il·luminar.
