Anava pidolant de porta en porta quan la teva carrossa d'or aparegué en la llunyania,
com un somni magnífic. I jo em preguntava meravellat qui devia ser aquell rei de reis.
Les meves esperances van volar fins al cel i vaig pensar que els dies magres s'havien acabat.
Em vaig quedar esperant almoines espontànies, tresors vessats al meu davant.
La corrossa es deturà al meu costat mateix. Vau mirar-me i baixàreu somrient.
Vaig sentir que la felicitat m'havia arribat.
Però, tot d'un plegat, vau allargar-me la mà dient: "Pots donar-me alguna cosa?"
Ah! Quina ocurrència la de vostra reialesa! Demanar-li vós al captaire!
Estava confús, no sabia que fer...
Vaig treure, a poc a poc, del meu sarró un granet de blat i us el vaig donar...
Quin esglai vaig tenir al vespre quan, buidant el sac a terra, trobo un granet d'or enmig de la misèria.
Quant amargament he plorat de no haver tingut cor per a donar-vos-ho tot!
R. Tagore
Amb una sensibilitat admirable, Tagore ens parla
de la GENEROSITAT. No és més ric qui té més sinó qui dóna molt.
Donar hauria de ser més joiós que rebre.
