En un bosc molt antic hi vivia un vell roure savi. Les seves arrels s'endinsaven profundament a la terra i les seves branques arribaven fins al cel, com si volgués abraçar el món. Cada matí, els ocells s'aplegaven a les seves branques i els conills jugaven al seu voltant, esperant que el roure els expliqués un dels seus contes.
Un matí, un jove ocell, va preguntar al vell
roure: "Gran roure, tothom diu que tots els camins porten a Roma,
però jo vull saber: quin és el camí més important de tots? Quin és el que hem
de seguir sempre?
El vell roure va somriure amb les seves fulles.
"Mira al teu voltant, petit ocell," va dir amb la seva veu
tranquil·la. "Hi ha camins amples i estrets, que pugen muntanyes i
que travessen rius. Alguns són per aprendre, altres per jugar, altres per
treballar... Però hi ha un camí que no sempre es veu amb els ulls. És un sender
amagat que no està fet de terra ni de pedres. És el camí que et porta
a entendre els altres, a ajudar els qui ho necessiten, a perdonar els
errors i a compartir la teva alegria. És el camí que fa que et sentis bé
per dins, el que et fa sentir que formes part de quelcom més gran."
El jove ocell tot encuriosit va preguntar: "I
quin camí és aquest, savi roure?"
"És el camí de l'amor” va contestar el roure.
