TENS UN SOSTRE FET D'ESTRELLES...

Si vols, treu-te la disfressa, fes-ho sense pressa.
Respira com si fos el primer cop.
Tots tenim els nostres monstres, ens sentim vulnerables.
Potser és això el que ens crida a ser millors.
Tens un sostre fet d'estrelles i un llarg camí als teus peus,
les mans per construir-te i la més dolça de les veus.
Com ens costa d’entendre que els fruits d'aquesta terra
ens esperen més enllà de tantes pors...

CORPUS

Avui és la festa litúrgica del "Corpus Christi"

Una festa catòlica que venera l'eucaristia.

És una festa que sorgeix en l'Edat Mitjana, 

i que en molts pobles i ciutats es continua celebrant amb catifes de flors

i enramades per allí on passa la processó.

També amb els elements festius i el bestiari.

I, fins i tot, a Barcelona i Tarragona es pot

veure "l'ou com balla" al claustre de la catedral.

La tradició també es gastronòmica,

menjant per aquesta diada "coca de cireres".

A la localitat de Berga per Corpus se celebra una gran festa: La Patum,

declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco.

És una festa que està documentada des de 1454.

(Si en vols saber més clica les imatges)

El nen que si va poder fer-ho

Dos nens portaven tot el matí patinant sobre un llac gelat quan, de sobte, el gel es va trencar i un va caure a l'aigua.

El corrent intern el va desplaçar uns metres per sota de la part gelada, per la qual cosa per salvar-lo l'única opció que hi havia era trencar la capa que el cobria.

El seu amic va començar a cridar demanant ajuda, però en veure que ningú hi anava, va buscar ràpidament una pedra i va començar a colpejar el gel amb totes les seves forces.

Va colpejar, colpejar i colpejar fins que va aconseguir obrir una esquerda en la que va ficar el braç per agafar el seu company i salvar-lo.

Al cap de pocs minuts, avisats pels veïns que havien sentit els crits d'auxili, van arribar els bombers.

Quan els van explicar els fets, no paraven de preguntar-se com aquell nen tan petit havia estat capaç de trencar una capa de gel tan gruixuda.

—És impossible que amb aquestes mans ho hagi aconseguit, és impossible, no té prou força, com ho ha pogut aconseguir? ―comentaven entre ells.

Un vell que estava pels voltants, en escoltar la conversa, es va acostar als bombers.

—Jo sí que sé com ho va fer —va dir.

—Com? ―van respondre sorpresos.

—No hi havia ningú al seu voltant per dir-li que no ho podia fer.

DIAMANTS

Senyor, ensenyan'ns a parar el rellotge i a bussejar en el nostre interior

cultivant allà el millor de nosaltres mateixos.

Dona'ns llum per mirar allò profund, allò bell,

allò autèntic, per sobre de la superficialitat

i el passotisme que se'ns imposen.

Que maduri en el nostre interior una reflexió pausada

sostinguda per la compassió i l'amor a la humanitat.  

FEU-NOS FORTS I PACIENTS

Senyor, quan estic malalt, demano la salut al metge;

quan estic trist i preocupat, busco reconfort i ajuda en l’amic.

Avui vinc a Vós perquè m’ajudeu a ser una persona ferma, valenta i decidida.

Vós coneixeu les meves febleses:

febleses del cor,

febleses de la voluntat,

febleses del caràcter,

febleses del cos,

febleses de l’esperit.

Veniu a guarir-les amb la força de l’Esperit.

Doneu-me el desig de la lluita i de l’esforç;

però, també, la paciència i la humilitat per acceptar-me feble i limitat,

sense perdre mai l’esperança i sense abandonar la lluita.

Senyor, feu-me costat, us necessito.

EL CAMÍ DE SANT DOMÈNEC...

ROMA (Itàlia)

Sant Domènec va viatjar a aquesta ciutat nombroses vegades.  

El 1205 sant Domènec va anar per primera vegada a Roma, i llavors junt amb el seu amic i bisbe Diego d’Aceves va rebre l’encàrrec del papa d’anar a predicar al Llenguadoc (al sud de França). “Hi ha molts llocs que necessiten que Déu arribi, que se li presenti d'una manera adequada, sense deformar-ne el missatge. Vosaltres us presenteu aquí perquè sentiu que Déu us demana de portar el seu missatge a qui no el coneix. Doncs, potser el vostre lloc és al sud de França”.

Deu anys després Sant Domènec tornava a encaminar-se a Roma. Era l’octubre de 1215. Feia deu anys que havien anat amb una intuïció, la necessitat d'anar a predicar els qui no coneixien Crist, ara anava, junt amb el seu amic i bisbe Fulco, a fer un pas més. Després de l'experiència d'aquests deu anys, anaven amb un projecte que organitzés bé la predicació, i per a tota l'Església, no només per a una regió determinada.

Cada cop tenia més clar que Déu li marcava el camí per al projecte d'una Orde de Predicadors, però sorgien dubtes... Havia sentit que una de les decisions del Concili era que no es creessin noves ordres religioses perquè els bisbes pensaven que ja n'hi havia moltes.

Amb aquests pensaments en ment, Sant Domènec va entrar en una església a pregar una estona. Va seure en un racó tranquil i allà va tenir un somni. Davant seu, van aparèixer sant Pere i sant Pau. Els va reconèixer a la primera. El miraven somrient. Sant Pere li donava un llibre, el dels Evangelis, i sant Pau li donava un bastó, i junts li deien: ves i predica. Va saber què li volien dir. L'evangeli era allò que havia de predicar. I que havia d'estar en moviment. Va sentir que era com una confirmació del projecte que presentaria al Papa. Sabia que era allò que Déu volia, allò que necessitava l'Església, i que tiraria endavant el seu projecte.

I així va ser. El papa va aprovar la creació de l’Orde dels Predicadors.

EL CAMÍ DE SANT DOMÈNEC...

TOULOUSSE (FRANÇA)

Durant nou anys Sant Domènec havia dedicat la seva vida als llocs del Llenguadoc i una altra vegada, com a Palència, com a Osma, començava a sentir que Déu li demanava alguna cosa més…

I aquesta crida de Déu va prendre forma quan es va unir al seu grup un home anomenat Pedro Seila, que volia ser predicador com Sant Domènec i els seus companys, i que els oferia casa seva a Tolosa. Domènec el va acollir, i va traslladar a la comunitat –no eren més de 8 o 10 predicadors- a Tolosa, l'abril del 1215. Sabia que des d'allà es podria obrir a molt més.

El bisbe de Tolosa, Fulco, va quedar encantat i els va cedir una església propera a les cases de Pedro Seila, l'Església de sant Romà.

Aquí a Tolosa, Sant Domènec va tenir un somni, una intuïció: no hi havia en molts més llocs necessitat de la predicació? per què no fer més gran aquella comunitat? Per què no fer una nova ordre religiosa dedicada a la predicació que pogués anar a molts més llocs?

Sant Domènec cada cop ho veia més clar. Una ordre religiosa de sacerdots que visquessin en comú, que resessin junts, que estudiessin i es formessin molt i molt bé per poder predicar a qualsevol lloc i a qualsevol persona, que anessin d'un lloc a l'altre per camins, pobles i ciutats, que sabessin molt per poder argumentar i defensar les postures de l’Església, amb una vida espiritual i de contacte amb Déu molt profunda.